Les temptacions de la pagesia

Es torrà sobrassada i el cant arcaic sonà rural. El foc tot just és colgat a la cendra de la llenya que féu caliu i abans flamades. Als carrers de Sa Pobla i a molts d'altres indrets de Mallorca ja s'ha alçat el sol després del fred i la ventada d'ahir durant la revetlla de sant Antoni, patró dels animals i bestiar i del que queda de l'univers que fou de la pagesia.

La modernitat ho remena tot: ha fet entrar la tecnologia, creix el despoblament de finques i possessions i avança la pressió residencial sobre els sòls fèrtils que són solar, mentre arriben les migracions de pobres internacionals per tapar dèficits de braços d'agricultors. Una mica tot fa surar les contradiccions i les mancances. Els dimonis amb banyes han fet fua, extravagants, i la gent en multitud riu i beu.

Per tot Mallorca els dimonis de Sant Antoni han fet por als infants i als estranys

A Sa Pobla, lloc pagès on avui hi ha festa gran, quasi un 15% dels habitants son magribins

Són dies en què la festa antiga es mescla amb cicles del camp i de la vida, es fan cavalcades i beneïdes i grans multituds encerclen les fogueres. Els fets evidencien la crisi del territori domesticat, símbol mitificat del passat, on s'obrà el paisatge del país i on eren els orígens. Ara els pagesos cada cop són menys i més majors i en gran part els jornalers i missatges, pastors i eixarmadors, vénen d'altres terres i cultures, amb la seva llengua i les seves claus culturals i religioses.

Aquesta fita folklòrica ve de lluny i és misteriosa. Les revetlles, beneïdes i totes les bulles i trulls semblants d'arreu són una de les excuses per a l'expressió popular que ve de la ruralia, que en minoria radical manté una memòria de les coses i sosté el paisatge del país, verd, ordenat i conrat. Sant Maure, Sant Hilari, Sant Honorat, Sant Antoni i Sant Sebastià. La setmana dels barbuts, una frontera de rauxa. En nom del sant Antoni que anà al desert d'Egipte, avui i altres dies es faran beneïdes de bestiar gros i animalons de companyia urbana. Els capellans esquitxen d'aigua bona els animals de casta grossa i menuts, els amos i les carrosses. Els cavalls, muls, burros, ases i someres són, emperò, elements marginals a l'agricultura, ara són bestioles per a passejar, mostrar, fer esport o vindicar l'existència de races autòctones en perills d'extinció. Es fa inventari del que queda de la tribu i es recorden costums primitius de conradors de la terra. S'han encès fogueres i foguerons. Entrada de fosca i fins a trenc d'alba, aquests dies, els satèl·lits i els avions afinen milers de puntets de llum roja encesos en desordre que taquen rar l'habitual mapa de clarors del desgavell litoral, cremades de pell tan urbanitzada i il·luminada.

El arbres dormits o abandonats i els sementers sembrats. Flamades i fum, espires i torrades. La simbomba singlotant, xirimies, sacs de gemecs, flabiols, tamborets, ossos, botelles i triangles, xorracs de canya i els cants vells s'han mesclat amb músiques actuals. Les gernacions tresquen i mengen, si poden.

Res mai no és uniforme, emperò cada redol té el seu mirall i llibre dels secrets. A Artà, on aquests dies es roda un documental sobre la festa, han dit de bell nou el seu Argument, relat anyal en versos picants dels esdeveniments i protagonistes del poble. I han trencat el vel del silenci de l'ordre i de la nit fent desfilades esvalotades de bèsties ferestes, banyudes màscares endimoniades.

El cartell que retrata enguany la festa a Sa Pobla, on boten i fan por els dimonis, duu el rètol de Pagesia i cultura . La imatge és de madò Buades, cantadora de les feines del camp, Perendenga morta fa poc arran dels 100 anys, que feia tremolar -com en Biel Caragol, en Toni Fai- la veu i els pèls dels qui l'escoltaven dient les tonades de feina i romanços nets i arcaics que Maria del Mar Bonet, Biel Majoral o els d'Uc d'Eivissa popularitzaren. Tot és patrimoni intangible i cultura, emperò una evidència de contradicció contemporània.

Els estils de pagesia, ara que es minimitza, han pres les ciutats. Per tot Mallorca -també a la capital, Palma, amb el seu correfoc teatral de Sant Sebastià- els dimonis han fet por als infants i als estranys. A Menorca fan avui, també, la seva Diada del Poble, amb Els tres tocs, que coincideixen amb la data de la conquesta catalana del segle XIII -una expedició iniciada amb una alimara llegendària des de Mallorca- i fan mercat de menjars singulars: taronges, dàtils i l'ull de palmera pròpia, garbó , tal qual era el que menjava el sant del dia, en la seva estança al desert. Diuen. A Sant Antoni de Portmany, a l'illa d'Eivissa, on més pateix l'agricultura, sobreviuen en sana minoria balls pagesos i cants profunds, que gisquen i enamoren i que poc segueix qui no té l'orella avesada per descodificar la neta bellesa que ve dels segles.

Els pobladors del camp fan festa secular i mostra de cultura popular, que és tradició i exhibició. Emperò als entorns dels esdeveniments que viuen els nadius i els residents amb ofici hi ha noves comunitats, amb d'altres llengües, creences i costums culturals que no entenen massa de què va la cosa.Un sector d'espectadors, discretament adherit, és d'immigrants d'un altre món. Una altra part dels veïnats de les Illes Balears ha perdut l'ús comú de l'idioma de la terra, com és globalment ara la meitat de la població.

Resulta que els nous pagesos, els qui s'acoten al solc i fan la collida, són magribins i musulmans generalment, i no mengen porc ni beuen sucs destil·lats, ni vi tot sol. O vénen de l'Equador o de Polònia. Els immigrants del Tercer Món fan les feines rurals i tenen els seus codis comunals. No tenen per què renegar del que fan per costum d'origen o és manat per la seva fe.

L'esclavitud del fora vila va ésser liquidada oficialment i els pagesos poden lliurar i fer feines més lleugeres que aquelles que els feia cantar i doldre tant. Les màquines obren la terra i traginen. Malgrat el minifundisme de Mallorca i Eivissa -Menorca és en gran mesura dels hereus dels nobles terratinents de grans llocs -, la força del gasoil ha decantat la de la sang, de les bèsties.

El camp ret poc i les anyades són sempre magres. Mil dades ho confirmen, ho digui la UE, els terratinents o els sindicats de classe, si s'escau el mot. Mirin, el sector de pinsos que més creix és el dels cavalls i els petits animals (cans i moixos). Bestioles de companyia per a una societat urbana, que olora la crisi i les solituds de la vellesa.

A Sa Pobla, capital mediterrània de la patata primerenca -que exporten a Anglaterra-, el 15% dels més de 13.000 habitants són externs, en general magribins. El diagnòstic pessimista ve de la constatació de l'esbucament de l'activitat i dels sistemes tradicionals. Es perden codis primigenis i es dóna la progressiva regressió de la llengua antiga. La pèrdua és òbvia, el que és atàvic serà ignorat per manca de necessitat. Ningú ja no canta mentre fa feina a la terra. Potser ho hauria de dir en àrab o bereber.

Un cas de transformació: a Felanitx, la botiga can Truiol, que durant generacions ha estat gestionada per una família dels mallorquins considerats jueus conversos (xuetes), lloc de cita i intercanvi de pagesos, ha tancat i ha estat llogada a uns àrabs per fer un comerç. Són aquests els que fan feina al camp i saben fer paret seca, murs de tancament de camps, i dur les ovelles.

Un cas de diàlegs multinacional: A Ferrutx, un home fa matances amb amics com és tradició, amb sis plats distints per berenar al migdia i dinar quan es pon el sol. Un universitari jove, en Xuri, féu un combat de glosses amb un igual i encetà un duel dialèctic-musical amb uns altres matancers, nòrdics rapers holandesos. A estones sonava la xirimia i el tamborí i defora el vent alçava guspires.

La mort de dret: Ara els ametlers són florits, posen estels i papallones, i en bona part són derrotats pel l'oblit, manca de pagesos que els espolsin les ametles i els cuidin la terra. Ni subvencionades s'arrepleguen. Quin sentit té cantar tonades de collir/espolsar ametles? No llaurem. Molta d'aigua dels pous és salada. Ja no hi vaques que pasturin La remembrança? Elegies?

Els símbols diuen que són intocables i la sobrassada és la reina mare de la gastronomia mallorquina. Una part de la que es fa industrialment és de porc blanc; gran part ve de fora. I una part dels porquets han nat petits a Holanda, són engreixats a Catalunya i traginats a peces en canal a les fàbriques i matances artesanals de Mallorca, on tenen la mà sàvia i el clima oportú per a trempar la carn amb espècies i fer-la madurar com cal.

La liquidació de la tradició ve pel salt dels ponts centrals: sense vida al camp ni els vells savis, els pares i avis, moren les narracions orals. Ja no hi ha l'entreteniment màgic amb rondalles o històries comunes, les veus i els mots a les teulades, al cotxe i a l'entorn de la foganya. Ara domina la televisió, la ràdio, Internet. I es llegeix tan poc...

Neorurals? A Mancor de la La Vall, 18 parelles ecologistes han creat una escola privada, alternativa als entorns de les idees de Sybilla i Guillem Ferrer, ex dissenyador de Camper -llurs patrons es retraten amb pors negres i fan de la sostenibilitat un discurs de marca. L'Ecoescola Sa Llavor es diu un "projecte pilot d'educació per al desenvolupament sostenible". Ferrer va popularitzar una dia que "avui lo més revolucionari és fer un hort" i clavà les someres que protegeix a les icones publicitàries de la seva marca.

El camp és un parc temàtic, material de documental o mapa del desig per a la planificació immobiliària. Arreu del món on l'agricultura i la ramaderia eren els àmbits de la vida, els pagesos protagonitzaven la vida agrícola, de ruralia, fora vila, fora ciutats, ara són espais per créixer el ciment i l'asfalt o d'oci, per fer mirera i per tenir ganes d'especular .