La francité
Què és ser francès? I què és França?", es preguntava a finals de juliol el setmanari més important, seriós, acreditat, d'esquerra, intel·lectual, prosocialista, del país que en solem dir veí. "Debat inexhaurible", continuava, "respostes de geometria variable. Si França té una ànima, tal com deia Renan, resideix en els llocs de la memòria". El setmanari, per tant, dedica un número sencer a l'exposició d'aquests llocs: "100 lieux qui on fait la France". Des d'Alésia amb Vercigètorix vençut per Juli Cèsar, fins a l'Estadi de França, amb Zidane i companys proclamant-se campions del món. Passant per Clodoveu batejat a Reims, els àrabs derrotats a Poitiers, Joana d'Arc a Orleans, el decret de Villiers-Cotterêts que imposà la llengua francesa, Port-Royal, la Bastilla, la torre Eiffel i el café de Flore. "Ruïnes magnífiques, monuments a la glòria del passat, reminiscències de batalles, vestigis soterrats, sinestres records de vergonyes nacionals o de crims sense càstig... Llocs que ens commouen o ens revolten, però que funden la novel·la nacional".
"A França, la 'francité' és eterna, i l'esquerra s'hi apunta amb la consciència intel.lectual ben tranquil.la"
En fi, assegura el setmanari d'esquerra, una manera tranquil·la d'interrogar-se sobre la "identitat francesa", confiada des de fa poc a un ministeri. Aquesta identitat, no cal dir-ho, no és una dada immutable, intangible, però en tot cas, "la identitat francesa no està ni morta ni amenaçada, per molt que els sàpiga greu a les cassandres i als rondinaires". La identitat francesa està alhora arrelada i en moviment. I sobretot, sobretot: "En el fons, qui és eterna no és França, sinó la francité", segons un gran historiador que el setmanari cita amb convicció.
Ara, fem un petit esforç, imaginem que això, la francitat o com se n'haja de dir, ho traduïm per "valencianitat" o "catalanitat", li atribuïm la condició de realitat eterna, i li dediquem amb devoció els cent llocs de la memòria. No vull pensar què ens dirien i de què ens tractarien, de quin essencialisme reaccionari, de quin nacionalisme delirant. És clar que si algú feia la mateixa cosa amb "l'espanyolitat" (bé, això ja es fa cada dia, als diaris i als llibres i als discursos habituals), l'escàndol nostre seria de dimensions equivalents. A França, però, la francité és eterna, i l'esquerra s'hi apunta amb la consciència intel·lectual ben tranquil·la.
