_
_
_
_
_
Lletres

Els singulars anecdòtics

Miquel Bauçà, de qui acaba de sortir el darrer inèdit, encapçala la llista d'autors excèntrics de les lletres catalanes

De la mateixa manera que hi ha la figura de l'escriptor mediàtic que s'alegra impetuosament quan rep la trucada del periodista per a una entrevista, de la mateixa manera que hi ha també l'escriptor normal que se sent obligat a fer el camí habitual de promoció del llibre que acaba de publicar, hi ha a l'altra banda de tot plegat un tipus d'escriptor que posseeix la dèria d'escapar del contacte corrent amb l'entorn literari, que no li escau la participació en actes públics, que no concedeix cap mena d'importància particular a l'obra que ha escrit i que, des de la clandestinitat, contempla com la seva vida i la seva obra va envoltant-se paulatinament d'especulacions i conjectures que desemboquen sense fre en un cúmul d'enigmes que generen més enigmes: a tothom li agrada l'aurèola que acompanya els fets misteriosos, i a tothom li entusiasma sentir-se el dipositari d'un secret. Als Estats Units, per exemple, no són pocs els que s'atreveixen a formular explicacions sobre per què Jerome David Salinger va decidir abandonar la literatura i refugiar-se en una espècie de castell inexpugnable; i no són pocs tampoc els que afirmen haver coincidit en un aeroport o en un supermercat amb l'altre ocult llegendari de les lletres nord-americanes, Thomas Pynchon. De mica en mica, el gran Cormac McCarthy s'acosta a la categoria mítica de l'escriptor amagat.

L'inaugurador de la prosa catalana pròpiament dita rebia ja el sobrenom de 'foll'
No es pot oblidar l'exhibicionisme verbal de Rusiñol o de Pujols

A la literatura catalana la figura de l'escriptor amagat té un nom propi per excel·lència, Miquel Bauçà, l'escriptor de Felanitx -de qui acaba de publicar-se Certituds immediates (Empúries), el seu darrer inèdit- que ha acabat esdevenint un mite fins i tot per qui no ha llegit mai res d'ell: la seva mort en circumstàncies estranyes va ocupar pàgines de diaris, els avatars de la seva vida solitària havien estimulat la imaginació dels cercles de lletraferits, l'interès per la seva obra va augmentar dia rere dia, va haver-hi el rodatge d'un documental sobre la seva vida i van ser múltiples les declaracions de la gent que en un moment o altre van tenir algun contacte amb ell. Més enllà de les anècdotes, el dibuix que se'n derivava incidia en l'excentricitat del seu caràcter, en algun tipus de malaltia mental, com si fos un proscrit que hagués de residir en un hospital psiquiàtric, en un afany radical d'exhibicionisme practicat amb unes estratègies contràries a l'ortodòxia, en un desig irrefrenable per fer convergir vida i obra: si la seva obra fa que el lector quedi glaçat per la por, per la bellesa verbal, pel pànic de l'esperit, per la fredor de la tendresa, per la riallada brutal amb què contemplava i jutjava el món, no es podia esperar que el seu artífex treballés els matins en una caixa d'estalvis, en alguna oficina de l'administració, o que escrivís articles circumstancials en un diari mentre espera l'hora d'anar a sopar amb la família.

Bauçà va saber transformar la seva existència vital en una part de la seva obra, com si ell mateix fos un epíleg vivent que informava, amb el seu rebuig de la felicitat quotidiana més fàcil, que ell no volia pertànyer a l'exèrcit dels qui es rebolquen enmig de la degradació moral d'un sistema de vida basat en l'explotació, la submissió, la crueldat, la guerra o l'avarícia. Ho diu Ana Maria Moix de Leopoldo María Panero, però és perfectament aplicable a Bauçà. Llegir-lo és, en efecte, l'única possibilitat que té el lector d'avui "de rozar el cielo de lo sublime y quemarse en las llamas de los infiernos que todo hombre debe descender en algún paso por esta vida, si quiere de verdad abandonar esta tierra sin haber dejado de ser simio. Lo demás, el estado intermedio entre las alturas y las profundidades infernales, lo demás, que en la actualidad ya es todo, es pura miseria y mediocridad. Lo primero duele, porque siempre se impone a los vivos; lo segundo duele a quienes lo contemplan, pero es solaz universal de quienes viven inmersos, y contentos, en él".

Bauçà va tenir el coratge suficient per hipotecar la seva vida ordinària en un anecdotari de l'excentricitat, però els seus dies entre la bogeria, el desvari i la raresa no permeten jutjar-lo ni mirar-lo com un cas aïllat dins del panorama de la història de la literatura catalana. Potser en altres aspectes no es pot equiparar a altres literatures occidentals, però pel que fa a la col·lecció d'escriptors amb conductes quotidianes anòmales se'n pot ben enorgullir. I no podia ser de cap altra manera si es té en consideració que l'inaugurador de la prosa catalana pròpiament dita ja rebia el sobrenom de foll: Bauçà era capaç d'inventar i dissenyar els artilugis més estranys que es puguin concebre, però molt abans Ramon Llull va ser prou hàbil per imaginar una màquina verbal que li permetés convertir al cristianisme els musulmans. Segurament que la voluntat era bona, i que les eines i la matèria utilitzada devien ser de primera qualitat, però algun error es devia produir en el seu funcionament quan més endavant Anselm Turmeda abraça la fe musulmana i se'n va de Mallorca per instal·lar-se a la costa africana i dedicar el seu temps a fer tot el contrari de Ramon Llull. Mentrestant, a Catalunya, com si fos un savi alquimista sorgit d'alguna novel·la de cavalleries, Arnau de Vilanova invertia els seus anys en llargues i apassionades investigacions mèdiques que es poden llegir com el tractat poètic d'un il·luminat.

No se sap gaire bé si la vida desordenada i aventurera del Rector de Vallfogona és digna de figurar en aquesta antologia de conductes excèntriques, però que el novel·lista Jordi Arbonés, especialista en la creació de personatges de caràcter rar i enigmàtic l'hagi triat per convertir-lo en el protagonista de la seva última novel·la fa pensar que hi ha un marge d'error mínim. En tot cas, la seva vida erràtica, a la vora sempre del precipici, ben lluny de la normalitat eclesiàstica, ja sigui pels seus versos procaços, ja sigui per la seva habilitat per col·locar-se sempre enmig del nucli dels problemes laterals fan imaginar que la seva imaginació el conduïa cap a uns llocs on el deliri li regia la vida quotidina. Es lícit, en canvi, que es consideri al Baró de Maldà com un simple representant de totes les virtuts i tots els defectes que podien caracteritzar a la noblesa barcelonina del segle XVIII, però és també lícit observar en el seu comportament un aire de raresa en el fet que invertís tota la seva vida a l'escriptura d'un dietari monumental que, al cap i a la fi, no deixa de ser la repetició infinita d'un sol dia, i que consistia en apuntar el temps que feia al matí, en assistir a la missa de cada dia, en menjar xocolata, dinar en abundància, calcular com afectaria l'àpat a la gota, sortir a passejar i, de tant en tant, sol·licitar carinyosament les atencions d'algun pagès jove.

I va ser justament en un palau de la noblesa barcelonina on es va covar i es va forjar un dels episodis més fortament delirants que posseeix la vida literària catalana: Jacint Verdaguer, poeta i sacerdot que va ser considerat el símbol de la restauració catalana, mitjançant un procés d'hiperconversió religiosa després d'un viatge a Terra Santa, va passar a ser un exorcista il·lustrat a frec de la indigència. Potser era, al capdavall, que al segle XIX, de la península bufaven corrents amagats que feien desvariejar una mica, però el cert és que no se'n salvaven ni els polítics que havien de dirigir el país: només així s'explica que enviessin a Domènec Badia com a agent especial al Marroc amb la intenció que es proclamés soldà i constituís el primer pas cap a l'annexió de l'imperi africà: el resultat va ser el primer gran llibre de viatges escrit per un català. I només així es pot explicar que enviessin Sinibald de Mas al continent asiàtic per estudiar la influència d'Anglaterra sobre la Xina: el resultat va ser un gran reportatge escrit en francès. En tornar a Barcelona, Sinibald va inventar el sistema d'incubar ous de manera artificial.

Al segle XX el catàleg augmenta: hi ha la desaparició misteriosa a Buenos Aires de Jeroni Zanné, un lànguid escriptor modernista que s'enamorava amb excèntrica facilitat, i no té cap pèrdua l'enumeració de casos peculiars que Plàcid Vidal esmenta a les seves memòries sobre els esriptors menors del seu temps: els poetes Antoni Isern i Antoni Samarra, per exemple, van triar per suïcidar-se el mateix castell de Burriac i Xavier Dachs només va trobar la calma aristocràtica que buscava quan va morir al manicomi on el van recloure. I no deixa der significatiu que Diego Ruiz, el modernista mitòman, dediqués un llibre a estudiar la bogeria d'Álvarez de Castro.

Ara bé, qui domina el territori de l'excentricitat de les primeres dècades del segle és l'impagable Pompeu Gener, qualificat per Josep Pla com "un funàmbul d'ínfima categoria, pur ignorant i paràsit més o menys grasiós" que va aconseguir inundar els cercles culturals de Barcelona de llegendes particulars. Plàcid Vidal, l'autor que recorda aquestes vides bohèmies, va ser l'únic habitant de Barcelona que es va morir literalment de gana durant la Guerra Civil.

Més enllà de la bohèmia, no es pot oblidar l'art de l'exhibicionisme verbal de Rusiñol o de Francesc Pujols, es pot preguntar quina mena de desvari va fer que un poeta noucentista es cregués un trobador medieval i es convertís en Guerau de Liost, es pot indagar en la follia calculada de Dalí i mirar què habitava rere el desordre indumentari de Joan Brossa. Tot i el canvi en el rumb vital de Pere Gimferrer, encara s'escolten anècdotes de quan duia barret i bufanda fins i tot a l'estiu. En qualsevol cas, des de Llull fins a Bauçà, és fàcil localitzar en la literatura catalana una tendència a la raresa, a l'excentricitat, a la vida misteriosa. Potser perquè la literatura l'escriu gent de carn i ossos. O perquè l'única manera d'escriure és ser un singular anecdòtic.

Editar Bauçà

Editar Bauçà no sempre ha estat fàcil. De fet, durant un temps l'autor de Felanitx va recórrer a l'autoedició. Alguns amics seus dels anys setanta encara guarden poemes que Bauçà els enviava ciclostilats a canvi d'una mòdica subscripció de vint-i-cinc pessetes. Bauçà no troba pròpiament un editor que l'entengui i el sostingui fins que Xavier Folch li publica Carrer Marsala a Empúries, l'any 1985. Folch explica que la primera vegada que Bauçà es va presentar al despatx amb l'original d'El vellard. L'escarcellera era un cartipàs de tres-centes pàgines. Al final, després de molta destil·lació, va quedar en un volumet de cent pàgines. Bauçà el devia esporgar, tot sol, a casa seva, retallant amb unes tisores tot el que li sobrava, com havia fet amb Carrer Marsala amb l'ajut de Jordi Coca. A mesura que la seva presència al món s'aprimava, també es feia difícil accedir-hi per consultar-li coses. El seu apartat de correus era l'única via per contactar-hi. Bauçà es mantenia progressivament impermeable al telèfon, el correu electrònic, el mòbil. De tant en tant enviava un fax a l'editorial si ens havia de convocar de manera urgent al bar estudiantil.

La manera d'escriure i editar els seus materials va canviar a partir del moment que es va comprar un ordinador. Va deixar les tisores al calaix i va passar a compondre acumulativament. Les opcions del programa Word li permetien reordenar frases allà on abans les hauria suprimit. A partir del monumental El Canvi i la tetralogia dels somnis, l'ordre alfabètic amb què disciplina els seus pensaments marca el pas del líric a l'enciclopèdic. A partir d' El Canvi, Bauçà es comunica amb l'editorial exclusivament a partir de disquets, que envia datats amb versions actualitzades de les seves obres per correu ordinari, acompanyats d'una nota breu i a vegades ni això. El darrer disquet d'El Canvi va arribar a mans de Mariona Muniesa, secretària d'Empúries, el juny del 1998 amb l'ultimàtum que si no es publicava abans d'un mes, ja no es podria publicar. Ernest Folch, editor, em va demanar que em tanqués una setmana a la Biblioteca de Catalunya a corregir l'original. Bauçà era molt pulcre ortogràficament. La majoria d'errates eren tipogràfiques, puntuació. Recordo que l'expressió "per fina força" apareixia sistemàticament escrita "pper fina força", un error imputable a alguna substitució automàtica de Word no del tot controlada. El resultat de les presses, però, és que avui, deu anys més tard, El Canvi, l'obra més important de Bauçà, demana una reedició revisada.

A partir d'Els estats de connivència, Bauçà s'instal·la en l'heptasíl·lab. Per aprofitar més la pàgina, el fotocomponedor Víctor Igual va disposar els versos a doble columna. Quan l'hi vaig ensenyar, Bauçà es mostrà satisfet que el seu llibre tingués aquella retirada a un missal, perquè, deia, era un llibre sacríleg. Poques vegades un fotocomponedor i un poeta, sense conèixer-se de res, s'hauran entès tan bé. Bauçà va voler mantenir el mateix format fins al final. Necessitava els seus rituals per viure, marcs de relació fiables, i aquest n'era un. De tant en tant em citava per esmorzar al bar estudiantil. Li ensenyava les galerades, però ni se les mirava: "Elimina tot el que no s'entengui". Era com editar una obra pòstuma. Una vegada em va convocar per fax per un dia que jo havia de ser a la Fira de Frankfurt. Em vaig permetre la llibertat de proposar-li una data alternativa per escrit al seu apartat de correus, però no va donar senyals de vida i el vaig esperar en va a l'estudiantil. Mesos més tard em va tornar a citar al lloc de sempre a les nou del matí. Feia fred, però Bauçà era assegut a la terrassa del bar, davant d'una cervesa. Li vaig preguntar si havia rebut la meva carta. "Això no funciona així. Sóc jo que et convoco", va dir, impertorbable. "Hem de tornar a començar".

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_