Més que un camp
No hi ha iniciativa relacionada amb el Barça que no vagi acompanyada de l'adverbi totèmic des dels temps de Narcís de Carreras: "més". Naturalment, un club que és més que un club per força ha de plantejar-se tenir un estadi que sigui més que un estadi i a l'hora d'encarregar-lo ha de triar un arquitecte que sigui "més que un arquitecte", tal com Joan Laporta va definir Norman Foster en l'acte de presentació de la maqueta seleccionada per l'ampliació del Camp Nou. De fet, Laporta també és més que un president d'un club esportiu: aquests darrers dies s'ha tornat a parlar molt del seu salt a la política arran de les declaracions que va fer a la SER.
Xavier Monteys, en un article en aquestes mateixes pàgines, diu que l'arquitectura ha de semblar arquitectura, i prou. Santa raó. Però tractant-se del Barça això és ontològicament impossible. La tautologia, de fet, és inherent al club. No n'hi ha prou amb les senyeres i les banderes blaugranes omplint la grada. La mateixa "pell" del camp ha de reproduir aquests colors, com un missatge llançat a l'espai exterior que referma el que hi passa a l'interior: tot el camp és un clam... i un videoclip repetit a l'infinit. Un estadi és un estadi és un estadi, que diria Gertrude Stein. I si ens hagués conegut, de segur que hi hauria afegit que un català és un català és un català...
Formulat amb altres paraules, això mateix venia a dir Francesc Pujols quan sostenia que un dia aniríem pel món i ho tindríem tot pagat: la catalanitat és un valor afegit molt sòlid. Ara, mentre no arribi el nostre Armagedó particular, toca pagar, i de valent. A veure, un estadi que a més sigui un trencadís de Gaudí -com si no en tinguéssim prous a la ciutat- i a més un espot televisiu... això puja ¡250 milions! És obvi que cada un d'aquests "més" ha anat encarint la factura. I què: a l'hora de rascar-nos la butxaca també ens agrada ser més que els altres. Sobretot, que no hi falti de res!
