Can Ricart, estat de la qüestió

El conjunt industrial de Can Ricart s'ha convertit en emblema de conflictes urbans i en símptoma de les diferents maneres d'entendre la Barcelona contemporània. De fet, després dels debats sobre el Fòrum 2004, la polèmica sobre Can Ricart ha estat una de les més presents en els darrers tres anys, caracteritzant la passada legislatura. Aquest conjunt patrimonial de valor singular s'ha aconseguit salvar gràcies a la lluita dels antics treballadors, de l'Associació de Veïns del Poblenou, de la plataforma Salvem Can Ricart i de multitud d'adhesions. Des del març passat, la Generalitat de Catalunya té en estudi declarar-lo Bé Cultural d'Interès Nacional i s'acaba de realitzar un concurs arquitectònic sobre la part més representativa -l'edifici que va iniciar Josep Oriol i Bernadet i la nau que va continuar Josep Fontseré- per convertir-la en la seu de la Casa de les Llengües. Aquest procés llarg i feixuc, que ha destruït llocs de treball i que ha amenaçat el patrimoni arquitectònic, es podria resumir en tres qüestions.

"Hauria estat just que l'Ajuntament s'assegués a negociar amb els veïns d'un barri mancat d'equipaments"

En primer lloc, les activitats que es desenvolupaven en el conjunt de Can Ricart i que, malauradament, han desaparegut gairebé totes. S'han perdut 250 llocs de treball, malgrat una lluita que va unir petits empresaris, artesans i treballadors, i han estat expulsades iniciatives com el grup d'artistes Nau 21. Hangar, projecte de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya amb suport municipal, ha estat l'única institució que ha resistit els embats i ha sobreviscut dins de la conflictivitat i progressiva ruïna.

Pel que fa al patrimoni, malgrat la sistemàtica destrucció d'edificis, infrastructures i espais urbans, encara és possible salvar gran part del complex industrial si aviat es recondueix el procés i es comencen unes noves intervencions, que salvin el patrimoni i que s'introdueixin les necessàries dosis d'arquitectura i infrastructures contemporànies.

I pel que fa a la qüestió dels usos futurs és lícit que l'Ajuntament reclami les seves prioritats, però hauria estat just que s'assegués a negociar amb uns veïns que veuen com el seu barri, el Poblenou, té una manca endèmica d'equipaments públics promesos i té el rècord d'esborrat de la memòria i d'expulsió dels seus veïns, de gentrificació des de diversos fronts: la Vil·la Olímpica, la Diagonal, el Fòrum i el 22@.

Decidir-se per la Casa de les Llengües és positiu si tenim en compte que urgeix tenir projectes arquitectònics de qualitat aprovats i amb finançament perquè Can Ricart no segueixi amb el procés de degradació i no s'hi realitzi l'arquitectura genèrica fins ara prevista, en especial la torre de volum abusiu. L'inici de les obres de la Casa de les Llengües seria la millor garantia que el conjunt deixa de degradar-se i es comença a revitalitzar. Amb el temps s'ha produït una terrible paradoxa: quan el 2005 s'anava a destruir tot segons el pla especial, la fàbrica estava dempeus i s'hi treballava; ara, que sembla que se salva una bona part, està en ruïna, destruïda per dos incendis, i tot és una trinxera de murs, rases i garites. I la Casa de les Llengües és acceptable si es garanteix que les seves activitats repercutiran en el seu context més pròxim, amb activitats per als veïns i accions amb les escoles del barri, i no serà només un centre de relació internacional i poca repercussió local. No hi ha dubte del valor pedagògic i cultural que té investigar i comunicar sobre la biodiversitat de les llengües, intentant preservar les que estan en perill de desaparició.

Al final, gairebé tots els protagonistes d'una ciutat com Barcelona han confluït en aquest fenomen que aglutina la seva història recent: associacions de veïns, polítics i tècnics municipals, promotors immobiliaris i propietaris del sòl, professionals i defensors del patrimoni. Idees i interessos sobre la ciutat han esclatat: treballadors i empresaris, expulsats del seu barri, reclamant una política industrial i territorial; defensors de la memòria del barri enfront de l'arquitectura de la globalització neoliberal; veïns i professionals unint esforços per evidenciar l'autisme i incapacitat municipals; okupes artistes desallotjats de La Makabra reclamant Can Ricart com a nova seu, i tot això davant la mirada atònita de Miloon Kothari, relator de l'ONU, que comprovava el greu problema d'accés a l'habitatge. Per a tots Can Ricart ha significat i significa coses diferents i complementàries.

Mentre, pedres i maons, pilars de ferro fos i encavallades de ferro i fusta, carrers i places de la fàbrica resisteixen amb dignitat, esperen que predomini una ciutat més social i amb més memòria, que li torni la vida acabada d'arrabassar, quan havia funcionat més de 150 anys i s'havia implantat al Poblenou abans que l'Eixample de Cerdà, entre camps de cultiu. Espera el dret a poder ser com el centre d'oci i cultura SESC Pompèia de Sao Paulo a l'antiga fàbrica de bidons, com la seu de la Comunidad de Madrid a l'antiga cerveseria El Águila, com l'Acereria Tyssen convertida en centre d'esplai, com els antics tallers ferroviaris d'Arlés remodelats com a centre universitari, o, sense anar més lluny, com la Fàbrica de les Arts a Granollers o com el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya a Terrassa.

L'estat de la qüestió és prou complex perquè tothom vulgui ara reclamar la seva part de contribució en la salvaguarda de Can Ricart: tant els veïns com l'Ajuntament. Prou ambigu com perquè cada posició ho pugui interpretar a la seva manera: per a uns es confirma el domini salvatge de l'especulació i el fracàs del 22@; per a d'altres es comprova que, si la defensa del patrimoni s'argumenta bé i s'organitza amb eficàcia, és possible que l'Ajuntament canviï els seus plantejaments i que el Departament de Cultura de la Generalitat intervingui en les qüestions patrimonials.

De tota manera, la qüestió clau no és tan ideològica com urbana i social. La salvaguarda de Can Ricart és emblemàtica per saber si es consolida la destrucció sistemàtica de la memòria del Poblenou o si l'urbanisme social, capaç de recuperar el seu patrimoni, de reconèixer la seva memòria industrial i obrera, i d'aprofitar per fer bona arquitectura sobre els estrats de la història, té prou força per contrarestar els interessos immobiliaris. La clau està en esbrinar si el primer serial de producció pròpia de TV3, Poblenou, que va començar el 1994, el que va ser és la justificació ideològica per a la destrucció lenta i programada d'un barri, perquè quedés reduït a estereotips, imatges i novel·les, a arxius i biblioteques; o si el procés de destrucció ha estat només parcial i encara es pot contrapesar mantenint i refent infrastructures, conjunts i edificis del que va ser el Manchester català.