Alquímia
En algun moment de la vida, amb preferència pels dies d'exaltació púber, qui més qui menys s'ha vist en cor d'escriure alguna poesia, la qual cosa no té perquè anar unida a una sòlida vocació lectora de versos. Amb el temps, és molt probable que l'afició per la lírica quedi oblidada. I així es van perpetuant les magres xifres de vendes dels llibres de poemes. Però hi ha alguns fets que demostren que la poesia no és tan lluny del gran públic com podria semblar.
Cada any, durant la Setmana de Poesia de Barcelona, els versos floreixen en llocs insospitats. Es fan sentir en espais per on normalment passen de llarg. I els èxits d'assistència de les convocatòries posen en evidència que potser a la gent no li agradi llegir poesia, però sí escoltar-la.
D'una manera molt més inconscient, persones de diverses generacions porten anys sentint versos. Per a molts, l'entrada en el món de la rima té una porta d'honor en les cançons, perquè la música s'ha nodrit des de sempre de la paraula escrita pels poetes. De la reflexió sobre aquest fenomen n'ha sortit un programa televisiu. Es diu Tons, Poesia x cantar, neix d'una idea de Lluís Marrasser, que n'és al mateix temps guionista i director, i s'emet els dijous al 33, pels volts de les deu de la nit.
L'espai es compon de 14 capítols d'una mitja hora de durada, que ara són just a l'equador de les emissions, i és tota una fita en sí mateix. Obrir una nova finestra televisiva al món de la poesia, amb un espai dissenyat amb una clara vocació poètica, és tota una proesa. Cada entrega està dedicada a un poeta català (Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Miquel Àngel Riera, Salvador Espriu...), contemplat des d'una perspectiva diversa. D'una banda, se n'ofereix una breu biografia literària. De l'altra, se'l presenta amb els ulls d'un cantautor que s'hi hagi acostat d'una manera especial, construïnt un pont entre l'autor i una audiència àmplia.
Per atrapar l'atenció de l'espectador es recorre a la figura de persones conegudes del món de la cultura; unes llegeixen un parell de poemes de cada autor, i altres ofereixen noves versions de les cançons a què els seus versos han donat peu. Una retolació sintètica ajuda a remarcar els conceptes relacionats amb l'obra de cantants i poetes que es consideren essencials, si bé aquest recurs té un to una mica professoral que no encaixa amb la frescor que el programa té en conjunt.
La setmana passada el capítol estava dedicat a Enric Casasses, a qui es presentava com un poeta "anàrquic i ben lúcid", que concep la poesia per ser dita més que per ser llegida. Per això se'n remarcava el vessant de rapsoda, sovint acompanyat del músic rossellonenc Pascal Comelade. En aquesta ocasió, els convidats a parlar-ne varen ser Gerard Quintana i Miquel Gil que, sobretot aquest últim, s'hi referien amb un entussiasme encomanadís. Els dos han posat música a poemes de Casasses, en cançons que al Tons van ser interpretades per un Joel Joan amb posat pallasso però amb una veu esplèndida. Una bona introducció al particular univers de Casasses, amb la virtut de despertar les ganes d'aprofundir en el seu treball creatiu. Quintana hi va donar una definició que podria servir de filosofia al programa. "La poesia i la música tenen fronteres invisibles. A vegades ni existeixen. Em passo la vida perseguint aquesta alquímia entre la poesia i la música".
