ArchivoEdición impresa

Acceso a suscriptores »

Accede a EL PAÍS y todos sus suplementos en formato PDF enriquecido

jueves, 15 de marzo de 2007
Art

Noucentisme i Art déco

JOSEP CASAMARTINA I PARASSOLS 15 MAR 2007

Archivado en:

Una visió mediterrània

Josep Granyer (1899-1983)

Sala Dalmau

Consell de Cent, 349, Barcelona

Fins al 13 d'abril

L'artista. La manufactura

Tomàs Aymat

Museu de Sant Cugat - Casa Aymat

Villà, 68, Sant Cugat del Vallès

Fins al 15 d'abril

L'escultor Josep Granyer i el tapisser Tomàs Aymat són dos bons exponents de l'art déco català, l'estil internacionalista i modern que a Catalunya, del 1915 als primers anys quaranta del segle passat, va conviure amb el noucentisme i els refregits historicistes amb els que sovint s'hi va veure implicat, creant-se una rara situació de convivència entre contraris, antagonismes i sinèrgies.

A vegades, costa de diferenciar el noucentisme de l'art déco, ja que es barregen, com és el cas d'alguns aspectes de l'arquitectura i, sobretot, de les arts aplicades de Rafael Masó; la ceràmica de Josep Aragay; els cartells de Francesc d'Assís Galí; els mobles d'Antoni Badrinas; les joies de Raimon Sunyer o Jaume Mercadé; o els boixos i treballs gràfics d'Enric Cristòfor Ricart, Josep Obiols o Francesc Canyellas. En altres casos, la diferència és més evident, com en l'interiorisme de Santiago Marco; la bijuteria fina d'Emili Store; les il·lustracions d'Eduard Jener i Emili Ferrer; les colònies de Myrurgia; i, entre d'altres, les laques d'Enriqueta Pascual Benigani -reivindicada per Mariàngels Fondevila a la seva tesi doctoral, encara inèdita, que dóna una visió àmplia del déco a Catalunya.

D'entrada, costa trobar el rastre de l'art déco perquè n'hi va haver poc, malgrat que els catalans van guanyar un munt de medalles daurades a l'Exposició de les Arts Decoratives i d'Indústries Artístiques celebrada a París l'any 1925; l'esdeveniment que posaria en evidència la consagració del nou estil i acabaria per donar-li el nom propi. Iniciat cap al 1910, el déco seria una barreja de modernisme centreuropeu -el que era modern de debò-, el deliri orientalitzant dels Ballets Russos i l'expansió -i vulgarització- del moviment cubista. Feliu Elias, referint-se a l'esdeveniment parisenc, afirmava llavors a La Publicitat: "l'estil moderníssim consagrat avui en aquesta magnífica exposició, després d'haver estat una cosa efímera, serà una vergonya: no anirem pas a dir una vergonya per a França només, sinó una vergonya per a tots aquells pobles que li atorgaren un crèdit excessiu". Situats als antípodes, els membres del GATPAC també el detestaven per antifuncional i recarregat. Però el temps ha jugat a favor de l'estil cubista, tal com se'l coneixia popularment, cant de cigne dels temps de l'artesania primmirada.

Aquest dies, a la Sala Dalmau barcelonina, es pot veure una petita retrospectiva de Josep Granyer (Barcelona, 1899-1983), l'arrencada del qual coincideix amb aquest moment d'expansió del cubisme, just quan els seus fundadors l'estan abandonant per furgar altres vies. En aquest sentit, l'interessant autoretrat de 1920, que obre l'exposició, no és cap inici, sinó un final, perquè no tindrà continuïtat en la seva trajectòria posterior. Queda com la raresa excepcional d'una avantguarda feta de Barcelona estan que no va arribar a esclatar. La producció posterior de Granyer és fluïda com poques i se situa entre el noucentisme menys academicista i el retorn a l'ordre més refinat, modern i discret. I és aquesta discreció el seu principal encant. Segurament prenent d'exemple Manolo Hugué, Granyer va defugir la grandiloqüència i no es va dedicar a fer ni herois culturistes, ni venus sobrealimentades, con la majoria d'escultors catalans d'aleshores, sinó que es va quedar en la humilitat del bibelot, i aquesta manca d'ambició és la que, a la llarga, li donaria grandesa. Granyer és un antiheroi com Joan Oliver, de qui va ser amic i estret col·laborador, amb els diversos llibres de bèsties. Durant la postguerra, tampoc es va dedicar plenament a fer pepes despullades, ni retrats de senyores de. Es va imbuir en els bestiaris que li van donar la distància i la ironia que necessitava per no caure en el realisme "com a màxima expressió de la bellesa" tal com es proclamava llavors als quatre vents.

Tomàs Aymat. L'artista. La manuactura és la resta d'un naufragi. L'exposició que es pot visitar a la Casa Aymat, a Sant Cugat, té un aire més arqueològic que artístic. Tot hi balla una mica, des de les dates a les atribucions. Tomàs Aymat (Tarragona, 1891-Barcelona, 1944) havia estat un artífex de tapissos realment important, però el seu taller es va desmanegar d'una forma bastant trista, i d'això no fa pas tant, quan es va enderrocar l'esplèndida nau annexa a l'habitatge projectada, com la casa, per l'arquitecte noucentista Ramon Reventós l'any 1926. Després d'entrar com a professor a l'Escola Superior de Bells Oficis i la l'Escola Tècnica d'Oficis d'Art, Aymat es va establir com a empresa, cap a l'any 1919. Estava destinat a ser l¡equivalent català dels Gobelins francesos o la Real Fábrica de Tapices espanyola, però les coses no van anar com devien, igual que la història del país. L'any 1924 era destituït com a mestre per la Dictadura de Primo de Rivera. Un any abans, havia creat l'excel·lent Diana caçadora, que Santiago Marco va incloure al seu modern estand de l'Exposició Internacional del Moble celebrada a Barcelona el 1923, i va obtenir el Gran Premi. Poc després vindria La Primavera, un dels altres tapissos més emblemàtics d'Aymat. El 1925 també seria guardonat a l'exposició de París. Però paral·lelament, el taller s'aniria dedicant a la confecció, per encàrrec, de verdures d'imitació, intranscendents i lletges, que afavoria el mal gust imperant als temps de la Dictadura. Amb tot, Aymat va col·laborar amb Obiols -un del projectes penjats ara sembla d'ell- i, sobretot, amb Galí i Xavier Nogués. Pels decoradors Santiago Marco i Josep Vives va realitzar una sèrie de catifes meravelloses, de les quals es poden veure només alguns petits esbossos en aquarel·la. La resta deu haver estat patrimoni de les arnes, trista fatalitat del millor déco català.

Atención al cliente

Teléfono: 902 20 21 41

Nuestro horario de atención al cliente es de 9 a 14 los días laborables

Formulario de contacto »

Lo más visto en...

» Top 50

Webs de PRISA

cerrar ventana