_
_
_
_
_
Lletres

Els llibres de l'Estatut

Ha de passar un temps perquè apareguin en el mercat estudis o assaigs sobre l'Estatut i la política catalana d'aquest darrers tres anys, que tinguin l'interès d'una obra fonamentada i ben documentada, escrita amb la distància necessària per refredar les coses i per posar enteniment en tot el que ha passat. Particularment, m'agradaria poder llegir en el futur dos llibres que no tinc cap notícia que es puguin arribar a escriure. Un podria ser escrit a quatre mans i en dues parts. Els autors, Carles Viver Pi Sunyer i Francisco Caamaño. El primer és el director de l'Institut d'Estudis Autonòmics, conductor responsable del primeríssim text de la reforma de l'Estatut (llevat del preàmbul i del Títol sobre el finançament de la Generalitat, que van tenir altres orígens), text que va servir de base inicial per al treball de la ponència al Parlament. L'autoritat intel·lectual i constitucional de Carles Viver ha donat seguretat política i jurídica al procés de reforma estatutària, especialment amb referència al molt important Títol de competències. Ha fet doctrina en aquest punt i en l'abast formal i material del conjunt de la reforma. També ha estat advertidor d'alguns focs artificials en les fases de la reforma en seu parlamentària. D'altra banda, Francisco Caamaño ha estat el constitucionalista de confiança del president Zapatero en la negociació de la reforma de l'Estatut aprovada pel Parlament de Catalunya. Ha estat una gran sort que fos ell (i no altres) qui tingués aquesta transcendental responsabilitat, perquè és autonomista i comprèn el fet de la plurinacionalitat de l'Estat. Les pressions polítiques i els interessos partidistes han marcat el treball d'aquests prestigiosos constitucionalistes, però l'Estatut 2006, en tot el bo que té, els estarà agraït per sempre. Ells són els que poden escriure amb major rigor i coneixement el llibre de l'Estatut .

Ara per ara, els llibres publicats són només primeres aportacions. El mercat incentiva a publicar quan la qüestió és de la màxima actualitat, encara que hi hagi poc temps per fer un bon llibre

Un altre llibre que desitjaria molt llegir podria tenir el títol El dilema del prisionero y la negociación del Estatuto en Madrid, escrit per Alfredo Pérez Rubalcaba. Ell sap millor que ningú la història de tot el que ha passat entre el 30 de setembre (data de la fotografia dels Maragall-Pujol-Mas amb el "ho heu fet molt bé") i el 21 de gener (data de la més envejada fotografia de l'any). Rubalcaba ha estat en una posició privilegiada, en representació política del president Zapatero, i amb tots els partits catalans a disposició, menys el PP, per a la negociació en l'hora de la veritat de l'Estatut. No el llegirem aquest llibre però el títol ja avisa de l'interès que té l'estudi de les estratègies dels actors, de com intriguen, desconfien i competeixen entre ells, per comprendre les decisions polítiques que s'acaben prenent. La batalla de l'Estatut a Madrid és un excel·lent camp d'estudi de la teoria dels jocs, i de comprovar com el "comissari" Rubalcaba pot jugar amb els "presoners" de luxe, que visita en cel·les separades perquè vagin caient en la infidelitat entre ells. I és que tots saben (i accepten), des del mateix 30 de setembre, que han aprovat un Estatut artifici, que li arribarà inevitablement el ribot per a fer-lo acceptable al govern de Madrid. El "comissari" només té un límit, que no és poc important, hi ha un temps màxim per resoldre el cas perquè el partit que el mana s'està posant molt nerviós.

Ara per ara, els llibres publicats són només primeres aportacions. El mercat incentiva a publicar quan la qüestió és de la màxima actualitat, encara que hi hagi hagut poc temps per fer un bon llibre. Tanmateix és cert que cal valorar el mèrit de qui s'arrisca a publicar primer, perquè és una opinió d'actor o d'observador que ja queda escrita en un debat obert en què tothom té dret a dir la seva. Entre els autors que ja l'han dita es troben els llibres de Patrícia Gabancho, La batalla de l'Estatut. 1906 -2006 cent anys de problema espanyol; de Josep Sànchez Llibre, Les veritats de l'Estatut. Allò que no s'ha publicat al diari de sessions; de Lidia Santos, Laia Bonet i David Fuentes, El nou Estatut; i, finalment, d'Arcadi Espada, Informe de la decadencia de Cataluña reflejada en su Estatuto.

Patricia Gabancho ha escrit un llibre suggerent, on parla estrictament poc (i no sempre amb prou coneixement) de l'Estatut 2006, entre altres coses perquè el llibre apareix l'abril d'enguany, és a dir bastant abans del referèndum del 18 de juny. Fa una restrospectiva del catalanisme del segle XX i els obstacles que repetidament ha trobat en terres espanyoles, des d'on es contempla Catalunya amb malfiança per part de les dretes conservadores, però també per part d'unes esquerres nominalment federals i realment jacobines i centralistes. Catalunya ha patit durant cent anys, i seguirà patint no sabem quants anys més, un problema espanyol que no tindrà solució fins que Espanya no s'accepti tal com realment és en la seva plurinacionalitat. Els capítols del llibre van passant els anys del segle XX, des dels temps de l'avi Maragall fins a l'actualitat, relacionant els anys republicans amb el present, tot comparant Azaña amb Zapatero, o Royo Villanueva amb Vidal Quadras. S'atura especialment en la transició i en els darrers trenta anys amb una conclusió: "després dels pactes els catalans obtenen menys que els bascos". El concert econòmic n'és el paradigma. Els bascos el van aconseguir in extremis. Els catalans no el van voler guanyar. Per a Miquel Roca no era modern.

L'obra també hagués pogut titular-se: Del poeta Maragall al president Maragall, perquè Patricia Gabancho, que coneix bé el món dels Maragall al llarg del segle passat, té la tesi que Pasqual Maragall ha estat i està entestat en acabar la feina que el seu avi va veure frustrada: l'entesa de Catalunya amb Espanya. El cognom Maragall és, efectivament, el protagonista del llibre. L'autora està convençuda, potser amb excès, que Pasqual Maragall ha estat l'impulsor del procés estatutari, i que al seu entorn ha girat l'aparell polític, mediàtic i negociador que s'ha endegat darrera aquest objectiu. On Patricia Gabancho ja es deixa anar en l'exageració és quan diu que Pasqual Maragall és l'únic polític actiu que ha fet doctrina sobre el tema. Tanmateix, això no treu que Pasqual Maragall, com a federalista i catalanista, ha estat dels que més ha batallat per canviar federalment la cultura i la realitat política i constitucional espanyola.

Josep Sánchez Llibre escriu un text distès i molt adequat per llegir en una terrassa d'estiu. És un mèrit en un llibre centrat en l'Estatut. Les "veritats" de l'Estatut no hi són, però algunes veritats potser sí que es diuen. Dic això perquè tot depèn del color en què es veuen les coses. Sánchez Llibre és un polític de llarga trajectòria en els rengles d'Unió Democràtica, actualment diputat al Congrés. La frase estrella del llibre està pronunciada a les sis de la tarda del dia 21 de gener per Duran Lleida, quan telefona a l'autor i li diu: "Josep, crec que el Mas me l'està fotent. El nas em diu que en Mas està a la Moncloa reunit amb en Zapatero". El màxim dirigent d'Unió, que és un professional de la política com pocs, ha hagut d'empassar-se molts gripaus en els darrers anys i mesos. Josep Sànchez Llibre ens en dóna prova i testimoni.

El llibre vol explicar la cuina de l'Estatut, és a dir allà on es couen els plats i se saben tots els secrets. Parla, com no, de les reunions secretes de Vilassar, a casa de l'autor, amb Caamaño, el constitucionalista de confiança de Zapatero i Rubalcaba. ¿Quantes reunions secretes hauran fet Rubalcaba, Caamaño i alguns més de la confiança del govern i del PSOE amb representants de partits catalans i burlant a d'altres partits catalans? Ja s'anirà sabent amb llibres com el que comentem. Perquè s'ha iniciat la cursa dels mèrits propis i els demèrits de l'altre. Nosaltres som els millors i els altres són els que s'han equivocat. Com és natural, Sánchez Llibre parla molt bé dels seus correligionaris d'Unió Democràtica, no tan bé d'algun col·lega de Convergència com Francesc Homs, un jove ambiciós i amb afany de protagonisme, i suporta poc a Joan Ridao, al que anomena el "càtedro" de l'Estatut. L'autor repassa noms sense contenir-se massa en l'opinió, com si la veterania en política fos un grau que permet determinades llibertats i confiances, com marcar-se un esmorzar amb Alfonso Guerra el dia de la votació final de l'Estatut al Congrés: "vam estar una horeta esmorzant tots dos sols". I Sánchez Llibre no va poder evitar preguntar-li sobre l'obsessió d'Unió Democràtica amb relació a l'Estatut: el Títol de drets. Alfonso Guerra li va contestar: "un capricho del señor Saura y de Izquierda Unida que no acabo de entender, porque sobra". El que he dit: un llibre per entretenir-se, que del text estatutari en parla poc.

No és així en el cas de El nou Estatut de Lidia Santos, Laia Bonet i David Fuentes, amb pròleg de Miquel Iceta. Aquí es fa un tractament ordenat del contingut de l'Estatut. És un bon text per a la divulgació, ben travat, d'estil acadèmic, amb quadres i bona pedagogia. Es nota l'assessorament d'experts constitucionalistes. També està ben escrit, cosa que normalment i malauradament, no es pot dir. Les grans qüestions de l'Estatut hi són ben tractades: els drets i deures, les competències, el finançament, les institucions d'autogovern, el poder judicial, les relacions institucionals de la Generalitat amb les institucions centrals de l'Estat, amb les altres Comunitats Autònomes i amb la Unió Europea, així com l'acció exterior. A tall de conclusió, es transcriu part de l'excel·lent discurs que Isidre Molas va pronunciar al Ple del Senat, el passat 10 de maig, a favor del nou Estatut. També inclou, al final, uns annexes, entre els quals val la pena destacar el de millores competencials basat en un document de l'Institut d'Estudis Autonòmics. Tant el text del llibre com la intervenció d'Isidre Molas constitueixen una bona explicació d'una lectura federal de l'articulat de l'Estatut 2006, i de l'avenç que significa per al desenvolupament autonòmic de l'Estat.

Cal dir, però, que també aquí s'escombra cap a casa, com sembla inevitable en aquests casos. No hi falta ensabonament per a la feina pròpia i per als protagonistes socialistes. S'hauria pogut entrar una mica més a fons i amb més sentit crític amb relació als articles més polèmics de l'Estatut, i també sobre un preàmbul que, com el del 30 de setembre, reflecteix més un pensament comunitarista i nacionalista, que no pas un pensament federal i republicà. Potser no toca en un llibre que no amaga que és de "can socialista".

Finalment, hi ha el Informe sobre la decadencia de Cataluña reflejada en su Estatuto. No arriba a mig llibre, perquè més de la meitat de les pàgines estan destinades a transcriure el text de la reforma de l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre, objecte i pretext d'una condemna total en les pàgines anteriors. El títol ja és prou explícit sobre la tesi que es defensa, però el contingut és propi d'un cap calent. No estem davant d'un llibre sino més aviat d'un exabrupte. L'autor, Arcadi Espada, hauria pogut demanar ajuda al seu company de Ciutadans de Catalunya, Francesc de Carreras, que, com a mínim, li hauria donat un cop de mà en matèria de dret constitucional i estatutari. Vull deixar clar que per entrar en un debat respectuós amb les idees de tothom, cal que es compleixi una premissa: que hi hagin idees i no exabruptes.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_