_
_
_
_
_
Arts

Moderns i clàssics

Baltasar Lobo (Cerecinos del Campo, Zamora, 1910 - París, 1993) és un clàssic de la modernitat poc conegut aquí malgrat que l'any 1984 li fos concedit el Premio Nacional de Artes Plásticas; que tingui un grup reduït de fidels col·leccionistes; i que la seva obra hagi entrat en alguns museus sensibles a l'ampli ventall de l'art espanyol del segle XX. El desconeixement entorn de l'escultor Lobo ve donat sobretot pel fet que l'any 36, arran de l'esclat de la Guerra Civil, es va exiliar a França i s'hi va quedar. De fet, gairebé tota la seva producció va ser feta a París. No és una història única, n'hi ha d'altres: Alberto, Esteve Francès, Remedios Varo, Joan Junyer, Antoni Clavé, Emili Grau Sala, Miquel Viladrich, Timoteo Pérez Rubio, o bé Honorio García Condoy, un altre escultor que tindria molts trets en comú amb Lobo. A la capital francesa, l'artista zamorà va conèixer Picasso i Júlio González i en va rebre una profitosa influència, però amb qui va connectar millor va ser amb Henri Laurens, que li va transmetre el gust per les figures femenines estilitzades i els volums sensuals, a vegades propers a Jean Arp. L'escultura de Lobo, però, és essencialment figurativa. Artur Ramon, a la sala d'art contemporani, ens n'ofereix ara una petita antològica on es pot contemplar una sèrie de bronzes que van de 1940 a 1991. L'obra de Lobo excel·leix quan elimina al màxim l'anècdota i cal destacar les magnífiques pàtines que no cauen mai en la vulgaritat, a diferència de la majoria de foses modernes de bronze de tota mena d'autors que pul·lulen per l'espai.

L'anglès Alan Charlton (Sheffield, 1948) és un pintor reconegut internacionalment i un històric del Minimalisme, el de debò. Les conegudes sèries de teles monocolors, grises o negres, completament planes, voregen l'escultura i se situen a mig camí entre l'harmonia severa de Donald Judd i la repetició de caire conceptual de Carl André. Fa tres anys, Miguel Marcos li va organitzar la primera exposició individual a Barcelona; ara el presenta de nou, en una col·lectiva molt ben muntada amb només tres autors: ell, el suís Michael Biberstein (Solothurn, 1948) i el nord-americà Glen Rubsamen (Nova York, 1959). Les obres de cadascú són complement diferents, fins i tot oposades, però encaixen prou bé en el bonic espai de la galeria. En principi totes persegueixen el sublim, el leit motiv que s'ha triat per englobar-les de forma coherent. Charlton, amb la geometria ordenada, clàssica i austera, imatge d'un ordre superior i universal; Biberstein i Rubsamen, amb clares referències al paisatgisme panteista del segle XIX: Turner, Friedrich i els americans Church o Cole. Biberstein fa una pintura subtil i contemplativa, hereva de la millor tradició informalista. Les siluetes retallades de Rubsamen, en canvi, semblen inspirar-se en el Fotorealisme i el Pop Art, a més de vorejar conscientment el kistch dels pòsters de casa de mobles, amb atractives i espectaculars postes de sol cridaneres.

Tant Fernando Bryce (Lima, 1965) com Chema Alvargonzález (Jerez de la Frontera, 1960) viuen i treballen a Berlín, i també tots dos han obtingut beques del Senat de la capital alemanya. L'un i l'altre exposen aquests dies Barcelona els seus treballs més recents. Bryce a la Joan Prats i Alvargonzález a la Taché, on ja ve exposant des del 1992. Alvargonzález es va formar a l'Escola Massana i d'allà va passar a Berlín l'any 92 gràcies a una beca del Departament de Cultura de la Generalitat. D'aleshores ençà no ha parat d'exposar a Itàlia, Alemanya, França, Bèlgica i l'Estat Espanyol. L'exposició barcelonina d'ara gira entorn d'uns temes que ja li són propis: les paraules, la llum i el paisatge canviat de les ciutats. El més impactant són els dos artefactes o escultures fluorescents, per anomenar-ho d'alguna manera, que presideixen la sala amb una llum saturada i encegadora. Bryce també conrea l'èxit, l'any passat mateix va ser objecte d'una retrospectiva a la Fundació Tàpies que, d'alguna forma, continua ara a la Joan Prats. En un espai domèstic i càlid, l'obra del xilè pren un altre aire, és torna accessible. No hi fa res que el públic desconegui l'anglès o l'alemany, els idiomes dels documents en ready made que presenta Bryce a la Rambla de Catalunya. Les imatges, transcrites amb el peculiar i homologador llenguatge figuratiu de l'artista, acaben per hipnotitzar l'espectador que, ni que sigui de forma parcial i fragmentada, acaba assimilant històries fosques, d'abans i d'ara, que li són llunyanes i dormen la nit dels temps al llimb de les hemeroteques.

L'escultura de Baltasar Lobo

Artur Ramon Art

Contemporani

Palla, 10, Barcelona.

Fins al 17 de juny

Sobre lo sublime

Michael Biberstein, Alan Charlton, Glen Rubsamen

Galeria Miguel Marcos

Jonqueres, 10, Barcelona. Fins al 30 de juny

Alvargonzález

Galeria Carles Taché

Consell de Cent, 290, Barcelona. Fins al 30 de juny

Fernando Bryce

Galeria Joan Prats

Rambla de Catalunya, 54, Barcelona. Fins a primers de setembre

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_