La taronja i els aliments celestes
Mozart, en el seu viatge
a Praga
Eduard Mörike.
Traducció de Joan Valls
Ed. 62
Barcelona, 2006. 94 pàgines
Els teòrics literaris del Romanticisme Alemany van ser pròdigs en manifestacions favorables al gènere de la novel·la, però els literats pròpiament dits no en van escriure massa: no abunden els Wilhelm Meister a la literatura alemanya d'aquest període, ni molt menys. En canvi, tot el lapse que va del tombant de segle als anys 50 del dinovè és ple d'un altra mena de composicions literàries, aquella que els alemanys, agafant una paraula francesa, anomenen, encara avui, nouvelle, és a dir, novel·la curta, o narració llarga, mireu-ho com vulgueu. Qualsevol antologia dels narradors romàntics d'Alemanya d'aquest període -gloriós, pero desigual- presenta una acumulació gairebé insòlita de novel·letes; i en la nòmina hi figuren, amb excel·lència, Jean Paul, Novalis, Tieck, E.T.A. Hoffmann, Kleist (l'adorat per Kafka), Eichendorf, Chamisso (els dos últims molt musicats per Schubert), el mateix Mörike que avui ens ocupa i Georg Büchner (penso en Lenz, és clar, no en el teatre que va capgirar radicalment les categories estètiques de la dramatúrgia alemanya).
Molts d'aquests, i d'altres que no esmentem, com Friedrich Schlegel, van sentir una admiració enorme per la forma novel·la, que en part els venia de la seva admiració directa per Cervantes, en part per la tradició cervantina en el món anglès, i en part, per fi, per la tradició dels llavors prou amistançats, amb ells, literats francesos. Però el cas és que, com tant bé va postul·lar el germà Schlegel al·ludit, la majoria dels romàntics van tenir una tirada claríssima a les formes breus, des dels aforismes o les sentències a les nouvelle, com aquest Mozart en el seu viatge a Praga (títol que reprodueix el que Joan Valls va donar al llibre en l'edició de 1983, publicada per Llibres del Mall, però que ja llavors resultava inútilment enrevessat: Mozart, camí de Praga, seria un títol més just i més sonant, i així van dir-se les edicions castellanes de Marina Mitjà, de 1939, i la molt recent d'Ana Maria Villar, 2006, esplèndides les dues: aquest possessiu del títol català, us ho asseguro, mata).
La història que narra Mörike en aquest llibret de 1856 no pot ser més senzilla, però té el mèrit de ser -llevat de la tan precoç Vida de Mozart, de Stendhal (1817)- una de les primeres aproximacions parabiogràfiques al compositor nascut a Salzburg i traspassat a Viena. Hi figura (cosa gens imaginària, perquè va ser un fet) el viatge que Mozart i la seva dona, Constança -nom que no acabava d'escaure-li per res del món, fins al punt que mai no sabrem si el caràcter faldiller de Mozart li venia dels desdenys de la muller, o si la indiferència de Constança li venia de la inconstància del marit- van fer de Viena a Praga per anar el compositor a acabar-hi i estrenar-hi, la tardor d'aquell mateix any 1787, la seva òpera Don Giovanni, un dels punts culminants de la seva producció.
Que Mörike, quan va escriure la narració, ja estigués plenament assabentat dels avatars de la vida de Mozart, i, en especial, de l'èxit que havia conegut, els seus darrers anys, a la capital del regne de Bohèmia, no té massa mèrit. El que resulta molt lloable en aquest llibre és el contrast que s'hi estableix entre una anècdota -els Mozart, ja en territori bohemi, s'aturen al castell d'un comte que ha fet agafar el músic perquè aquest li havia arrencat una taronja amarga d'un arbre que tenia especialment guardat per a la seva filla casadora- i la valoració de fons, i fins i tot de detall, que el llibre presenta sobre unes quantes escenes de Don Giovanni , en especial la famosa escena en què el Commendatore de pedra es presenta a Don Giovanni, invitat per aquest, a un dels sopars més lúgubres de tota la història del gènere: l'inrevés del famós i lleuger "Libiamo!" de L'extraviada de Verdi, vaja. En efecte, no va ser tan fàcil que els amics de la música -i menys encara els musicòlegs tan formals- s'adonessin de la grandesa patètica que amaguen la colla escadussera de compassos que omplen de sentit aquesta escena: perquè entengueu el valor que alguns músics de patent van concedir-li a aquest passatge, Berlioz va arribar a dir que hauria donat tota la seva obra musical a canvi d'haver estat capaç d'escriure el trosset que comentem.
Això és el que impressiona de debò en aquesta nouvelle quasi de circumstàncies, frèvola només en aparença: el contrast entre el fet pueril de robar una taronja i ser, alhora, l'autor d'un dels passatges més esgarrifosos, per impressionants i inèdits en la història de la música, en especial els 10 compassos que porten aquest text: [L'estàtua]: "Ferma un po'! Non si pasce di cibo mortale, chi si pasce di cibo celeste!" (Atura't! No s'alimenta de menja mortal qui es nodreix de menja celestial!). En l'espai que corre entre el caràcter transcendental d'aquesta trobada molt ben analitzada al llibre (que acabarà amb la caiguda de Don Joan al foc etern) i el to purament anecdòtic de l'estada de Mozart i Constança a la casa del Comte s'hi juga la grandesa d'aquest llibre. La distància entre la "menja mortal" de la taronja amarga i "l'aliment celeste" en què viu el Comendador, però en què també vivia Mozart d'ençà que va agafar la ploma per primera vegada, s'escola la delícia d'una lectura tan adequada enguany, que celebrem els 250 anys del naixement de Mozart, Déu el tingui a la glòria, Déu els hagi perdonat a ell, a Constança, al covard Salieri i a tothom que hagi robat una taronja amarga en algun moment de la seva vida.
