Pa-tum, pa-tum, pa-tum
Berga acull la primera celebració de la gran festa popular d'ençà que va ser declarada Patrimoni de la Humanitat
Aquesta nit, la plaça de Sant Pere de Berga serà presa per la litúrgia del foc, pels fuets del centenar de Plens que saltaran tots alhora fent-se un espai on no hi és, enmig d'una multitud vestida amb roba de cotó, barret i mocador a la cara. Una gentada que es mou sempre en la mateixa direcció, sempre en el sentit invers a les agulles del rellotge. És el moment culminant, és l'èxtasi, la plenitud d'una festa que enguany estrena una etiqueta que l'obre al món: el passat mes de novembre, la Unesco la va declarar Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. La Patum és festa entre les festes, no pel reconeixement internacional, sinó per la història que porta al darrere.
Enguany se celebren 250 anys de l'Àliga, i la comparsa tindrà especial protagonisme
Es tracta d'una festa lligada al Corpus, però plenament profanitzada en les darreres dècades. La religiositat, en tot cas, hi ha deixat la plasticitat i la tradició, però els sentiments s'han esvaït. És una festa que ve del teatre popular religiós medieval, una celebració emparentada amb els passions o amb el misteri d'Elx, segons explica l'historiador Josep Noguera. La celebració, que antigament s'anomenava Bulla, es troba documentada d'ençà del 1454 i té el seu origen en les ballades bullicioses (d'aquí el nom) que es feien abans i després de la processó del Corpus Christi. Al tombant del segle XIX la festa va canviar el seu nom per l'actual, Patum, degut al repicar insistent del Tabal, el timbal que marca el ritme durant tota la festa i que sona aproximadament com pa-tum, pa-tum. La Patum és l'única celebració derivada de les antigues Bullícies que ha sobreviscut fins avui.
La festa, que té un pressupost d'uns 144.000 euros i que fins ara ha comptat amb escasses participacions de fons d'altres institucions, comença el dimecres. Al migdia, els gegants i el tabaler anuncien l'arribada de la Patum, en el que es coneix com a "passada", i al vespre es fa el primer passacarrers. Una bona part de la imatgeria (els Gegants Vells, les Maces, les dues Mules Guites i el Tabal) visiten una per una les cases de les autoritats locals i un bullici de gent hi va al darrere. A sota de cada casa s'hi fa l'anomenat salt del passacarrers, amb les Maces i les Guites escampant les guspires dels primers fuets. La festa de dimecres acaba de matinada amb els tirabols, on gegants i Guites ballen junts en una prèvia del que ha de ser la festa grossa, la del dijous.
Avui és el dia central. Al migdia, després de l'ofici religiós, que de moment es manté dins del programa d'actes, la plaça de Sant Pere s'omplirà de gent per veure la Patum de lluïment, i el nom ens indica que és un bon moment per veure la festa. Enguany se celebren els 250 anys de l'Àliga i aquesta comparsa tindrà un especial protagonisme. A la nit, arriba el moment de viure la Patum.
Bona part de l'escenografia del matí torna a la plaça, però amb alguns elements diferenciadors: la màgia de la nit, la participació popular i els Plens, els diables coberts de foc que transformen el petit espai en un infern. El Tabal obre la festa des del balcó de l'Ajuntament i a la plaça van sortint a ballar, per aquest ordre, els Turcs i Cavallets, les Maces i els Àngels, les dues Guites (les tradicionals Mulasses), l'Àliga, els Nans Vells, les dues parelles de Gegants i els Nans Nous. Repeteixen els salts dues vegades fins que arriba l'apoteosi dels Plens, i aleshores tot esclata. Tot fosc, tot foc. Amb la llum només dels nou fuets de cada ple, amb una música que marca un ritme àgil de salt i que queda gravada en cada patumaire, amb un centenar de plens ballant, amb una cridòria eixordadora, l'infern sembla més a prop. Els Plens porten sis fuets al cap i tres més a la cua. Es tapen amb una carota de dimoni i van protegits amb vidalba, una planta verda al mes de juny que els permet subjectar les carotes sense por a cremar-se. Els Plens s'han de fer acompanyar a la plaça per evitar caigudes mentre ballen, ja que allò que més agrada als patumaires és viure el salt sota la pluja de guspires dels fuets del ple. Aquest darrer salt és, sense dubte, el moment més esperat, i només n'hi ha dos dijous i dos diumenge.
El divendres, la festa té un moment d'aturada. La jornada es dedica als infants, que tenen l'oportunitat d'introduir-se en el món patumaire participant en la Patum infantil, una rèplica de la dels grans feta a la seva mida i que enguany arriba al mig segle de vida. El dissabte torna l'ambient de Patum. Un nou passacarrers amb la reaparició dels Tirabols, un altre dels dies de gran afluència de públic. El diumenge, és la repetició de la festa del dijous, amb Patum de lluïment, Patum sencera i una ballada de sardanes de matinada que acomiada la festa fins a l'any següent.
Deixant de banda incidents com els de l'any passat, en què un jove berguedà va morir apunyalat en una zona propera a on es feia un ball, el moment dels Plens és el més perillós. La possibilitat que es produeixi una allau humana a la plaça és el que més preocupa l'organització i el que més es treballa. Les oïdes també pateixen per l'esclat dels fuets i dur una roba per evitar les cremades, un barret, un mocador gran per protegir-se del fum i bon calçat és fonamental. En els últims anys, però, el major nombre d'atencions sanitàries no responen ni a les allaus ni a les lesions, sinó a la ingesta excessiva de begudes alcohòliques. És clar que molts patumaires no entendrien una patum sense barreja (anís amb moscatell) o els porrons de mau-mau (una beguda amb una base de vermut negre), que també ha esdevingut tradició.
La festa té reconeixement internacional per la tradició que representa i per la seva continuïtat (només s'ha suspès en moments excepcionals com en dos anys enmig de la Guerra civil). Però malgrat tot, ha evolucionat, ha incorporat novetats, i ho continuarà fent en els propers anys.
Els canvis són visibles en les fotografies, com ara les que es recullen en el darrer llibre de Ramon Felipó, un dels estudiosos berguedans de la Patum (Antigues imatges de la Patum, Llibres de l'Índex). S'hi veuen imatges de principis de segle amb l'Àliga ballant folgadament a la plaça, o les Maces i els Plens saltant amb placidesa. Encara que siguin fotografies de la Patum de lluïment (una patum una mica més tranquil·la, sense salt de plens ni tirabol), suposa un fort contrast respecte la quantitat de públic que hi ha ara.
La Patum és primitiva en tant que despulla el participant i el fa igual als altres. Ho destaca el dissenyador Salvador Vinyes, autor del logo de la Patum, que comenta que "tothom hi és imprescindible, tant el que és de Berga com el que ve de fora, tant el que fa molts anys que balla com el que entra a la plaça per primera vegada", assegura. Enguany, Vinyes ha dut a terme una original idea d'oferir-se per retratar tothom que ho volgués al costat del cartell de la Patum, una proposta que es va transformar primer en exposició i des d'aquesta setmana en un llibre en el que hi apareixen les més de 1.600 cares retratades. Vinyes entén que "a la plaça només hi ha una Patum i que quan s'és dintre tothom va a la una". Aquest dissenyador berguedà se sorprèn cada any en comprovar com "la gent es creu la Patum" i com hi participa tant si es tracta del ball d'unes figures més ben aconseguides o unes que han sortir de mans més amateurs, tant si són més noves com més velles, tant si fan foc com si no en fan, encara que aquest sigui l'atractiu principal.
Carles Seuba, de 25 anys, autor d'un documental sobre la festa (Foc inoblidable) que es va presentar la setmana passada, considera que la Patum extrema els sentiments dels que la viuen plenament, que "els bipolaritza", perquè "si un any estàs fotut passaràs una patum fatal i si un any estàs bé, serà un record inoblidable".
Per a Ramon Felipó, la Patum és el que queda de la tradició de Corpus, de la processó, encara que admet que ara ha perdut aquest sentiment. És una festa única i com a tal ha fet la seva pròpia evolució, de tal manera que, per exemple, les Mulasses de Berga tenen el coll llarg per arribar a cremar les persones que quedaven a sobre de la barana de la plaça.
La Patum d'enguany, encara que els berguedans ho diguin amb la boca petita, serà especial, perquè la declaració com a Patrimoni de la Humanitat els ha enorgullit. Hi haurà un salt especial del que s'anomena Maces Plenes, uns Plens amb elements que porten habitualment les maces i més càrrega de pólvora, que es preveu espectacular.
Simbologia de les comparses
Aquesta festa del foc l'obre el Tabal, que "és l'element imprescindible de La Patum, és l'herald i l'acompanyament de la festa", com vadir l'any 1973 mossèn Josep Armengou. El repic del tabaler anuncia la festa i li marca el ritme. El primer salt de Patum és el de Turcs i Cavallets, una bella dansa que representa una lluita de moros i cristians amb música de Quim Serra. Tot seguit arriba la primera presència del foc, amb les Maces. És la lluita entre àngels i dimonis amb un guanyador previsible. Els diables porten grans maces rematades amb un fuet. Hi ha més salts que dansa. Les Maces formen dos grups, un davant de l'altre, i Sant Miquel i l'Àngel van encreuant-se entre les feres infernals que tenen la vida efímera com la del fuet que porten.
Eliminades les Maces, arriba un dels moments esperats, l'entrada a plaça de les dues Guites, abans anomenades Mulaguites o Mulasses. Monstres infernals del coll llarg a l'extrem del qual hi duen els fuets, que tenen com a objectiu envestir la gentada que s'aplega a la plaça, sobretot els que s'ho miren més pacíficament des de la zona anomenada la barana. Per retornar a la calma entra a la plaça, l'element més majestuós de la Patum, l'Àliga.
L'Àliga de Berga parla de l'alliberament de l'antiga vila que, el 1393, passà del domini feudal de Joana d'Aragó, comtessa de Foix, al domini reial de Joan I. El mateix mossèn Armengou escrivia el 1973 que el ball de l'Àliga comença "amb un delicat joc de peus, tot filigrana, com una princesa captiva que broda amb esperança la senyera del seu alliberament". Aconseguida la lliberta emprèn el vol seguint una de les melodies més majestuoses de la Patum, himne per als berguedans.
Surt l'Àliga i entren els Nans Vells, que ballen tocant les castanyoles. És dels últims elements incorporats a la festa i no tenen res a veure amb els orígens de la mateixa. S'hi van incorporar a meitat del segle XIX. A continuació ballen les dues parelles de gegants i, tot seguit, els Nans Vells, que daten del 1888 i representen la gent distingida de l'època. En la Patum de lluïment de migdia, aquí s'acaba la festa. En la de la nit, aquí comença l'apoteosi. Després dels simpàtics capgrossos la plaça apaga les llums i entren al ritme d'una de les melodies més popularitzades de la festa, els Plens, els dimonis carregats amb nou fuets, tres a cada banda de la carota que els protegeix i tres més lligats a la cua. N'entren un centenar a cada salt, un darrere l'altre, fins que la plaça esdevé una caldera de foc i fum embogidor i la multitud busca el foc guspirejant que llancen els fuets dels Plens.
La Patum consta de dues parts pràcticament iguals. Els salts des del Turcs i Cavallets fins als Nans Vells es repeteixen dues vegades a cada part, i al final de cadascuna hi ha una un salt de plens. Al final de la Patum hi ha l'anomenat Tirabol, en el que surten a plaça les Guites i els gegants per fer el comiat de la celebració.
