"Els treballadors són els últims a mitificar-se"

S'hi va posar tard, però amb pocs anys ha bastit un cicle novel·lístic de primera magnitud. Julià de Jòdar (Badalona, 1942) va publicar el 1998 la primera novel·la, L'àngel de la segona mort (Quaderns Crema), primer volum d'una trilogia - L'atzar i les ombres - que s'anunciava pletòrica. Després va venir el segon volum, El trànsit de les fades (Quaderns Crema, 2001), i noves obres de ficció que consolidaven la proposta narrativa de l'autor. Ara, El metall impur (Proa, premi Sant Jordi) tanca la trilogia alhora que comença a recollir els elogis més extraordinaris.

Pregunta. El punt d'arrencada d'El metall impur és un canvi substancial respecte dels volums anteriors. El protagonista, Gabriel, deixa la seva mare per anar a treballar a la foneria. El narrador el segueix per explicar-ho. ¿Es pot parlar de procés iniciàtic paral·lel?

"No sabria dir si existeix un model de prosa proletària. Potser Vallmitjana..."

Resposta. En els dos primers volums, el narrador ja era el noi que va prendre el relleu de l'Eulògia, que no és sinó el propi Gabriel quan agafa la ploma per fabular sobre el seu passat en forma de novel·la. Gosaria dir que el narrador reflecteix la dialèctica de l'autor amb el seu personatge, a qui assetja, amb qui discuteix, i a qui acompanya en el que és un canvi realment substancial respecte als dos primers volums: la mort del protagonista, ja de gran, a l'hospital. El procés iniciàtic paral·lel seria, doncs, el de l'autor amb la seva escriptura, al llarg de la trilogia.

P. Al costat de la ficció sobre el Gabriel, llegim la "recerca del senyor Lotari", que busca els lligams entre la narració i la realitat. Hi surten fotografies i un entrevistador. ¿Quina és la funció dins el llibre d'aquesta recerca?

R. L'entrevistador que busca retalls de vida coetanis a la redacció de la novel·la és el propi senyor Lotari, que també és un alter ego de l'autor, en tant que historiador no professional. El senyor Lotari és una al·legoria del lector ideal, aquell que no es conforma amb els jocs de mans del narrador, sinó que els dóna la volta, els manipula, i els torna a muntar d'acord amb els seus interessos.

P. En aquest tercer volum l'enfocament literari ha variat respecte dels dos anteriors. A estones el realisme fabulador d'abans es dissol en favor d'uns passatges més onírics i, per tant, amb un rerefons més simbòlic. ¿Hi està d'acord?

R. Jo diria, modestament, que l'autor ha après més d'escriure i que mou amb més llibertat els seus materials. Però hi ha uns trets que caracteritzen els tres llibres: per exemple, el recurs del protagonista a temes literaris clàssics per fugir d'una realitat que es nega a amollar-li el seu secret últim. D'altra banda, la marxa de casa, de nit, per espais deserts, en companyia de fantasmes d'infantesa o d'homes expulsats del món, és un paisatge de somni, l'únic recurs del protagonista per dotar-se de forces abans d'arribar al món dels homes -la fàbrica, condensació "real" del "somni" d'ordre: simbòlica, doncs.

P. En alguna entrevista anterior havia dit que el títol provisional d'aquest llibre era A la recerca de l'heroi proletari català. Finalment s'ha dit El metall impur. ¿Podríem dir, tanmateix, que la novella continua sent una recerca de l'heroi proletari català?

R. El títol provisional ironitzava sobre aquell "heroi proletari" mitificat per gent que no havia vist una fàbrica en sa vida, i que tants papers superflus i tantes reunions inútils va produir en ple franquisme "desarrollista" i tardoral. Però, en efecte, per al protagonista, aquell "heroi" procedent de la mítica republicana i de la Guerra Civil, de l'èpica oral sobre la classe obrera vençuda, li serveix d'estímul per anar a la recerca dels homes organitzats a la fàbrica, contraposats a la morbosa autocontemplació de la seva mare. És clar que, d'herois, no en trobarà. Generalment, els treballadors són els últims a mitificar-se: prou feina tenien, com es veu a les parts descriptives de la novel·la.

P. ¿Existeix un model de prosa proletària catalana?

R. Sincerament, no ho sabria dir. Recreacions com les de Vallmitjana s'hi aproparien, però no sé si hom pot parlar de "prosa proletària". En tot cas, s'hauria d'haver produït en el moment de l'eclosió obrera, agafant-la del natural, amb un estil immediat, de crònica -a la manera de les enquestes de Zola-, per aixecar acta d'un món que contenia tota la misèria de l'època que enterrava i tota la grandesa dels temps que anunciava. Però jo no conec cap provatura en aquesta direcció.

P. ¿Quina part de la novel·la ja estava prevista en el pla inicial?

R. El manuscrit primigeni constava de 200 pàgines, i es titulava La pira dels dies, on ja eren condensats els episodis principals de la futura trilogia. Va anar al premi Pla del 84, i va passar rotundament desapercebuda: Castellet, que era al jurat, em va confessar que no l'havia ni ensumada. Després, una editorial que la volia publicar, es va fer enrere; paradoxalment, això em va ajudar a veure que el material era massa engavanyat, que li calia "respirar". D'aquí, la trilogia.

P. El trànsit de les fades narrava, a grans trets, l'educació sentimental del Gabriel i algun crític va observar que era "una novel·la de dones". Aquest tercer volum és una novel·la més d'homes, però el Gabriel continua definint-se respecte de les dones que freqüenta: ¿Es tracta d'una educació sentimental inacabada?

R. Si llegim amb deteniment les set jornades d'agonia del protagonista, al final del llibre, observarem que la seva relació amb les dones hi apareix en filigrana: figura espectral de la mare, dona que se li ha suïcidat, exaltació lírica de l'homosexualitat... I és una filigrana que té els seus esbossos en la part novel·lesca, on els cossos dels treballadors del Vidre emasculats pel treball nocturn fan de contrapunt a les virginals Tres Gràcies del Sorral (al cap i a la fi, dependentes a la plaça Nova); on el Gabriel busca l'enigma femení en una pobra noia de qui abusa sexualment la Mary; i on ell mateix no pot gaudir de la seva victòria a la carrera sobre la gitana del Camp de la Bota, símbol de l'amor in situ, a peu d'obra, lluny dels somnis de recreació d'escenes llegides per ell en Dafnis i Cloe...

P. Cap al final del llibre apareix un personatge que va existir de debò: Li-Chang, "el xinès de Badalona". ¿La seva impostura és una clau per entendre millor el sentit final de tota la trilogia?

R. És un refugi poètic, una exaltació de la bellesa creada per l'home enfront del prosaisme i la grisor programàtics de la vida quotidiana en un suburbi industrial. D'altra banda, és rigorosament històric que Joan Forns (Li-Chang) va viure al núm. 334 del carrer de Guifré de Badalona; que allà hi va haver una botiga que es deia El Rancho Grande; i que la germana de Li-Chang hi acudia puntualment a cobrar el rebut del lloguer als seus inquilins. Cert sentit del pudor no em permet d'anar més lluny. Deixi'm dir que Li-Chang era un actor memorable, que va aconseguir fer realitat els seus somnis. No em sembla pas que aquest sigui el cas de Gabriel, una vida incompleta, feta de malsons.