_
_
_
_
_
Lletres

El formigueig i l'espasme

Mestres

Josep Ll. Badal

Edicions Proa

Barcelona, 2005. 286 pàgines

Llevat d'alguna justa verbal o libel, d'algun duel amb l'espasa esmussada, o -com recomanaria qualsevol Rasputin- de la ingesta del verí necessari per no morir enverinats, la crítica literària de la nostra època no és gaire donada a l'heroisme. Millor així. Millor que tot comenci i acabi en les pregoneses silencioses i civilitzants de l'anàlisi literària. En aquest sentit la lectura de Mestres, de Josep Ll. Badal (Ripollet, 1966), suscita una èpica callada, una gesta íntima que obliga el lector a mobilitzar els imperis del raciocini i a encarar-se amb una de les preguntes primordials del gust literari: ¿com es mesura l'excel·lència d'una obra? Aquesta pregunta es pot contestar de diverses maneres. Però sobretot de dues: amb l'auxili de sistemes totalitzadors i de nomenclatura generalment abstrusa, o bé emparant-se en un mètode molt menys científic i tanmateix més fiable, la reacció psicosomàtica a què al·ludia Nabokov, segons la qual quan una obra li agradava notava un formigueig al final de l'esquena. La lectura de Mestres provocarà enrampades fulgurants a l'esquena del lector i, també, una reacció inversa i equivalent, ¿posem-hi que un rau-rau a l'estómac?

El lector de les dues obres en prosa que Badal ha publicat anteriorment, el magnífic recull de contes La casa sense ombra i la novel·la El duel, ja coneix la peculiar imatgeria de l'univers literari d'aquest autor, així com la seva capacitat descriptiva i la possessió d'uns registres lèxics tan prodigiosos com aplicats amb naturalitat. Aquestes qualitats es tornen a prodigar a Mestres, un aplec de contes on trobem paràgrafs descriptius memorables i llampades d'un bell poder expressiu ("es fan ombres en la manera de ser de les coses", "només riuen els llavis", "també han passat els dies en què hagué de fugir del seu nom"...). Els contes de Mestres subratllen la necessitat que tot escriptor té de crear els seus precursors i de retre'ls homenatge a través d'una veu pròpia que assumeix el palimpsest com a destí inevitable. Així, la veu de Badal es busca a través de la veu de Llull, Nietzsche, Carner, Maupassant, Wittgenstein..., i d'una galeria de mestres gens famosos, com l'entranyable Faustino, un home que parla sense cap mena de sentit però que deixa entreveure la veritat lluminosa reclosa en el fons del seu deliri. El resultat és un enorme fris narratiu integrat per múltiples descripcions de quadres ambientals. Per mitjà d'un joc de simetries entre relats que exposen fets esdevinguts en èpoques molt diferents, aquests contes de Badal exalten la unitat intemporal de les experiències humanes. Però el lector, aclaparat per un excés de detallisme i neguitós perquè no acaba de veure el sentit de conjunt de la ingent acumulació de llambregades erudites, pot començar a preguntar-se: "¿Per què uns altíssims dominis dels recursos formals de la creació literària no provoquen necessàriament una obra reeixida?". Formigueig a l'esquena i espasme estomacal. Tot alhora. A Mestres hi manca capacitat persuasiva, transparentar que el caos narratiu d'aquests contes configura un ordre que va més enllà de la sobirania del moment expressiu. No s'endevina l'horitzó parabòlic dels llarguíssims períodes descriptius. Fragments com "Ell li va posar dues vincapervinques als cabells i havien fet esclatar la flor del noli me tàngere" -que no són precisament excepcionals en el llibre- donen fe del perillós endeutament retòric del text amb la tècnica literària escollida. Potser perquè tot llibre ha de contenir el seu antillibre, Badal incompleix el consell d'un dels seus mestres: "Però al professor li havien explicat que per escriure bé no s'havia de donar informació innecessària". Una llàstima, perquè Badal disposa de moltes qualitats literàries i perquè aquest llibre, convenientment esporgat i equilibrat, podia haver imposat un formigueig constant a l'esquena del lector.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_