_
_
_
_
_
Arts

Els miralls trencats

A vegades coincideixen en un lloc vàries exposicions que, sense haver estat programades deliberadament, es complementen i s'interrelacionen molt bé. Aquest és el cas de les exposicions barcelonines del MNAC i la Fundació Miró, i les de les galeries Manuel Barbié i René Metras. Del conjunt de les quatre en surt una bona antologia del cubisme i, sobretot, del collage.

Cézanne va forçar la representació naturalista cap a la composició geomètrica i Seurat va voler destriar científicament el color i amb el seu intent també va iniciar la descomposició de la forma. El cubisme és l'hereu de l'un i l'altra però va desplegar una innovació radical: fins llavors, la representació de les coses era tradicional i entenedora, ja fos mitjançant la perspectiva o l'estilització gràfica -tot i que autors com Gustave Moreau ja havien començat a jugar amb l'escala dels objectes i les figures representats alterant així els termes amb superposicions agosarades-, però el cubisme va donar un violent cop de mall a la finestra o l'escenari del quadre, esmicolant la imatge com en un mirall trencat, on cada part resultant reflecteix l'escena del quadre d'una forma parcial i des d'un punt de vista diferent. Ja des d'un bon començament, doncs, el cubisme duia implícita la idea de collage, i de fet les primeres manifestacions van ser els assemblages que Picasso i Braque preparaven per a les seves cèlebres natures mortes, amb violins, retalls de diari, papers d'empaperar, retalls tèxtils i serrells de passamaneria; d'aquí a convertir directament tots aquests estris en obra només hi havia un pas, i va venir de forma immediata i natural.

A la col·lecció de Telefónica que s'exposa al MNAC, el comissari de la qual és Eugenio Carmona, no hi ha cap Picasso ni Braque, però en canvi s'hi explica molt bé el cubisme i els seus derivats. En realitat és un gran homenatge a Juan Gris, que sempre queda com el parent pobre del duet fundador del moviment, amb 11 olis molt ben triats -alguns amb collage- de totes les èpoques i on es qüestiona la idea generalitzada que el pintor madrileny va fer una davallada a la dècada de 1920 quan s'aproximà al neoclassicisme i el purisme. Entre altres peces estel·lars destaca el retrat de Cocteau fet per Gleizes a Barcelona el 1916 i un paisatge de les Bermudes que connecta directament amb l'obra d'aquells anys de Sunyer, Togores i Miró. Com a complement, es pot visitar la mostra de Manuel Barbié entorn del cubisme, l'avantguarda russa i el surrealisme, amb obres d'Exter, Popova, Lissitzky, Malèvitx, Laurens, Arp, Tangy, Miró i, entre d'altres, la interessant Composició amb disc d'Ivan Puni on es combina l'abstracció amb la figuració i la geometria amb l'escriptura.

L'absència de Braque i Picasso al MNAC queda coberta uns metres més enllà, a la Fundació Miró, amb els Mestres del collage, una exposició espectacular de Diane Waldman que arrenca triomfalment amb ells dos per passar a una molt bona selecció d'obra dadà -el moviment apoteòsic del paper i la lletra impresa- fins arribar a la dècada de 1960. A l'apartat surrealista s'hi troben a faltar alguns objectes de Dalí, però Miró, com és lògic hi té peces interessants. De Matisse només hi ha tres portades de revista, però la de Verve és tan bona que supleix l'absència d'obres més grans. Cornell és un dels autors amb més presència, entre altres raons perquè després dels cubistes ha estat un dels principals mestres del collage del segle XX. A mesura que avança l'exposició, però, tot va agafant un aire més feixuc i dens que culmina amb Rauschenberg i Jasper Johns.

La darrera exposició d'Àngel Bofarull (Barcelona, 1957) va ser fa tres anys, també a la René Metras. La d'ara és una mostra reduïda amb obra recent de petit format: deu collages i sis dibuixos. Les referències a Max Ernst i Joseph Cornell són inevitables en aquest artista que ha trobat un llenguatge sensible i personal. Bofarull treballa essencialment el collage i junt amb Antoni Llena -aquest darrer, des d'un punt de vista totalment oposat- n'és un dels principals representants a Catalunya. Si a la Fundació Miró es troba el collage en tot el seu esplendor com una gran metàfora de la vida moderna, els bocins de paper antic dispersos units per Bofarull a la René Metras s'han convertit de forma harmònica en imatges poètiques ben construïdes que ens remeten al segle XIX, a la literatura romàntica, als pintors prerafaelites i als simbolistes, just abans que s'implantés la revolta cubista. I és que a l'art, com a la història i a la vida, tot acaba donant voltes en forma d'espiral.

El cubisme i els seus entorns a les col·leccions de Telefónica

Museu Nacional

d'Art de Catalunya

Palau Nacional. Parc de Montjuïc, Barcelona. Fins al 23 d'abril

El desafío

de la modernidad

Manuel Barbié

Galeria d'Art

Consell de Cent, 321,

Barcelona. Fins al 13 de gener

Mestres del collage, de Picasso

a Rauschenberg

Fundació Joan Miró

Parc de Montjuïc, Barcelona. Fins al 26 de febrer

Àngel Bofarull

Galeria René Metras

Consell de Cent, 331,

Barcelona. Fins al 17 de gener

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_