_
_
_
_
_

El ‘folk rock’ àrid de Gener despunta amb força

El projecte de Carles Chiner (exmembre d’Homefòssil) debuta amb 'Els temps del llop'

Carles Chiner en una fotografia promocional.
Carles Chiner en una fotografia promocional.

Tot i que la personalitat d’aquest projecte no és escassa (Chiner no és un novençà: ja ha gravat amb el seu grup anterior, Homefòssil, i també amb el seu nom), és cert que no és prou evident saber quins poden ser els referents que l’han influït a l’hora de gestar El temps del llop (Mésdemil, 2014): amb tot, esmentar l’ombra de Fleet Foxes, Thomas Dybdahl, Jeff Buckley, Grizzly Bear o, fins i tot, de Led Zeppelin sembla raonable; paral·lelismes amb què Carles Chiner hi està d’acord, majoritàriament: “Completament raonable, sí, llevat del Thomas Dybdahl, que no conec”, ens diu. I assenyala, és clar, uns més que altres: “M’imagine que Grizzly Bear o Fleet Foxes m’han influït, més que en l’estil, en l’ús de les harmonies vocals i dels arranjaments, com els dos Buckleys (Tim i Jeff), pare i fill, que són sens dubte una referència de rigor per a mi”. De fet, reconeix que, si no fóra per ells, potser no hauria tret tants registres a la seua veu: “Ells em van descobrir que la veu és un instrument igual de modulable que una guitarra elèctrica o un piano. I podria incloure-hi altres referents, dispersos i més o menys evidents: Nina Simone, Elliott Smith, el pop britànic dels 60, els clàssics del blues...”

Tal com ens comentava Senior fa uns quant mesos en un reportatge publicat en aquest mateix Quadern, en què féiem un test de l’estat de salut i del grau de normalització de l’escena catalanoparlant a les nostres comarques, cal consultar a Chiner si pensa que hi ha un espai ampli per al conreu d’aquesta mena de referents dins d’un marc que encara es mira amb certa estranyesa (Landete parlava, concretament, del públic de festivals com Feslloch), allò del folk de caire nord-americà interpretat en català. Ell, tot i veure’s una mica reflectit en aquest escepticisme, és optimista: “N’hi ha d’haver, necessàriament: en això treballem uns quants amb fe cega, i a poc a poc es va fent palpable. De fet, Senior n’és un bon exemple: fa quinze anys una proposta com la seua no pense que hagués tingut cap esperança en el panorama valencià”.

La veu és un instrument igual de modulable que una guitarra elèctrica o un piano

Potser són els peatges de perfilar una escena plenament autònoma, sense cap suport públic ni institucional: “És un tema complicat que, com tantes coses, acaba morint en la discussió política, perquè el fet que l’extinta RTVV i la resta d’institucions hagen menyspreat fins a l’insult l’escena valenciana al llarg de tants anys ha creat una escena alternativa, ben interessant, però completament endogàmica (cosa natural, perquè naix amb un caràcter reactiu)”. Una escena que cau, de vegades, segons ell, en una autoreferència gairebé inevitable: “És la personificació de l’esperit festiu i meninfot que tantes vegades critica: una falla pròpiament dita, i una escena en què difícilment pots fer-te veure si no cantes consignes simplificades fins al pamflet o si no reivindiques constantment la teua valencianitat”. Amb tot, en reivindica la necessitat afirmant que “ha ajudat a consolidar la llengua entre els joves i a mantindre l’esperit combatiu, però pense que ja hem usat massa la llengua per a parlar de la llengua: açò la gent ho nota i per sort cada vegada hi ha més propostes que proliferen al voltant de l’esmentada escena”.

Reconeix també que no confiava molt en el Verkami (finançament extern per mecenatge) a què havia recorregut per a engegar el projecte, tot i que la rebuda ha estat molt més bona del que esperava, perquè “no tenia molta confiança en la meua capacitat de convocatòria a través de les xarxes, en què em considere un novençà”. Gener, de fet, és una proposta eminentment unipersonal. Pràcticament gravat “a soles”, com diu, només es va beneficiar d’“algunes bateries del meu amic Antoni Sendra”. La resta va ser un procés, com indica, esgotador: “Jo em vaig fer càrrec de les veus, de les guitarres, dels Dobro, dels pianos, dels teclats i de les percussions restants: ha sigut una faena titànica que m’ha deixat literalment en coma anímic”.

Ara toca la presentació del disc en directe, que es farà amb una banda creada expressament per al directe, formada per Pasqual Rodrigo, César Castillo, Vicent Todolí i Enric Alepuz, els coresponsables de “portar a l’escenari el mateix que hi ha al disc en termes sonors”, a més d’integrar una formació que li ha fet “recuperar la confiança en les cançons”. La primera data és l’1 de novembre en un escenari tan adient com el del Teatre Micalet de València.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_