Al cap dels dies
Els dies passen, però els ecos de la gran manifestació de l’11 de setembre, com les rèpliques d’un profund moviment sísmic, no s’esvaneixen. Al contrari, passada la primera estupefacció, l’allau de declaracions, des del rei a l’últim tertulià radiofònic, s’ha precipitat amb una acceleració atarantadora. Se n’han sentit de tants colors que resulta difícil traure’n l’entrellat.
Les reaccions fora de Catalunya són en general decebedores, tot i que no massa estridents –llevat d’una exigua minoria uniformada. Segons un resum publicat per Ignasi Aragay al diari Ara, la majoria dels espanyols estan tan mal informats del que passa a Catalunya que la manifestació els ha agafats del tot desprevinguts. No n’entenen ni els motius ni els objectius, i per això l’explicació carpetovetònica més estesa és que “els catalans s’han tornat bojos”. Trobe que la primera part de l’argument d’Aragay és prou encertada, però la conclusió té el picant de la caricatura. Per descomptat que la de la bogeria no és l’única explicació que s’hi ha esgrimit. Hi ha qui recorre a l’efecte combinat de la crisi econòmica i l’egoisme català –argument molest, perquè implica que, dins Espanya, Catalunya dóna més del que rep-. D’altres troben que és una maniobra convergent o bé, com José Bono, ho atribueixen a l’efecte pervers de dècades d’educació nacionalista (llavors, caldria sospitar que dècades d’educació franquista poden haver tingut algun efecte en la manera de pensar que té ell mateix). Quan els comentaristes són catalans, el nivell puja, perquè el coneixement de la realitat a explicar és lògicament major. Així, en un article publicat a EL PAÍS, Joan M. Thomàs assenyalava la tensió creixent que provocà el debat de l’Estatut del 2006 i la posterior sentència del Tribunal Constitucional com a principal desencadenant del que ara veiem. L’encaix de Catalunya dins l’estat sempre ha sigut difícil, però una lectura restrictiva de la Constitució –i la nul·la voluntat de retocar-la- ha generat molta frustració. Una llei intocable es converteix en un obstacle quan les societats que ordena es mouen, com pareix que és el cas, en direccions divergents. Al meu parer, el de Thomàs és un diagnòstic convincent. Josep Ramoneda ha publicat també reflexions lúcides en aquest diari.
Quan de les explicacions passem a les respostes, la cosa no millora. S’han sentit molts advertiments i alguna amenaça: que una Catalunya independent seria una aventura ruïnosa, o que la Constitució impedeix que cap porció d’Espanya puga deixar de ser-ho. Són arguments que els independentistes es prenen a riure. En tota discussió, qui amenaça ho fa perquè no té res positiu a oferir. Si l’única raó per a continuar dins d’Espanya és la por a la intempèrie, és que estem parlant d’una pensió amb goteres (i males cares) i no d’un hotel comfortable per a tots. D’altra banda, un club que prohibeix que els seus membres el deixen és precisament una d’aquelles entitats de les quals convé eixir-ne com més prompte millor, si és que un ha comés l’error d’entrar-hi. Per a un independentista, la Constitució espanyola ja no és la seua llei in mente, i el que vol és que ho deixe de ser de facto. Per això, no se sent implicat pel que prescriu ni pel que veda. És clar que això té espinoses conseqüències jurídiques, i pràctiques, però continua sent cert que ni la por ni la prohibició són arguments per se.
També s’han dit més coses. El president Rajoy sosté que està disposat al diàleg (sense concretar més) després d’haver rebutjat una proposta de pacte fiscal que, tal com se li presentava, no podia acceptar de cap manera (això ho ha vist bé Valentí Puig), mentre que Pérez Rubalcaba ha assumit de sobte la idea federal. La del federalisme és una proposta de llarga i honorable tradició, i podria ser la millor solució per a la nostra estovada pell de brau. Té el problema que, fora de Catalunya, no la defensa quasi ningú, ni tan sols al PSOE, i a dins, els seus partidaris han anat minvant a base de desenganys. Davant qualsevol vel·leitat federalista, el PP s’erigeix sempre en adalil de la sacrosanta unitat d’Espanya, que és l’aposta guanyadora en el conjunt de la pell de brau. I és justament la convicció que això no canviarà el que està generant independentistes a tot estrop. El federalisme va ser l’opció majoritària dels catalanistes fins que s’han cansat de topar amb un mur. El mur no s’ha mogut: s’han mogut ells.
La independència de Catalunya deixarà de ser una quimera en la mesura que el diàleg comence a ser-ho, i això és responsabilitat de tots. Però la rigidesa provoca més trencaments que la flexibilitat. Si algun dia Espanya es trenca (cosa que jo no sé, per descomptat), l’essència pètria del nacionalisme espanyol, la seua –per dir-ho d’alguna manera- profunda incapacitat dialèctica, serà encara més responsable que els nacionalismes que menysprea i que atia incorregiblement.
