Sis raons per llegir Camilleri

Les novel.les d'Andrea Camilleri són una droga per a milers de lectors i un repte per als traductors, que hi xalem com lladres i hi patim com penitents. Per què?

1. Perquè deixen de banda la identificació Sicília-màfia i es drecen a partir de situacions clàssiques del gènere, passades pel sedàs del fatalisme atàvic dels sicilians. Encara que l'ombra mafiosa plana, de vegades, en l'ambient, els veritables fantasmes que empaita el comissari són la desaparició (tal com va dir Sciascia, "l'autèntica ànima del misteri sicilià") i l'intercanvi de persones (entès, seguint l'ensenyança pirandelliana, com a "confusió, no sempre involuntària, entre persones o entre vius i morts").

2. Perquè no li ha calgut parir un protagonista alcohòlic ni traumatitzat ni filosofaire per construir un heroi molt atractiu. Guanyador a la feina i perdedor a la vida, el comissari no s'esbrava de la gelosia asfixiant de la seva promesa jaient amb altres dones (bé, no sempre) sinó atipant-se de rogers, esbergínies, formatge i panses. Rigorosa cuina tradicional d'Agrigento. Si pot ser, en solitari, i si no, com a mínim en silenci. En Montalbano és un policia tenaç i ple de fantasia, però un amant eixut i un amic eixarreït. I segurament és per això que ens agrada.

3. Perquè, malgrat la hipertròfia narrativa, ha sabut entrellaçar els tirotejos amb el neguit creixent del protagonista perquè es fa gran, fins a aconseguir que ho patim amb ell. Fa anys que pensa a jubilar-se però no s'acaba de decidir, tot i que té data de caducitat: el 2008 l'escriptor va lliurar a l'editorial Sellerio l'original del que serà l'últim episodi montalbanià, Riccardino, per ser publicat pòstumament.

4. Perquè, encara que l'anomenada li ha vingut de les novel.les policíaques (i la corresponent sèrie televisiva), Camilleri l'alterna amb dues sèries més: la contemporània, centrada essencialment en paradigmes femenins, i la històrica, peripècies ara tendres ara satíriques ambientades al XIX i primeria del XX. Només per a gourmets de la sicilianitat.

5. Però sobretot, sobretot, perquè a les seves novel.les hi ha un personatge més: el llenguatge. De l'italià estàndard al sicilià més col.loquial, passant per un italià dialectal que amb el temps s'està sicilianitzant cada vegada més i que als traductors ens fa ballar el cap perquè la versió catalana no perdi gust. O no en perdi gaire, si més no.

Però el ventall dialectal marca de la casa és poca cosa en comparació amb els jocs de paraules que esquitxen les novel.les de cap a cap: notes quasi incomprensibles que li deixa la minyona analfabeta, xarades fetes amb la inicial de les víctimes d'assassinat, reformulacions de dites populars, cartes fotetes en vers, malnoms amb els càrrecs dels superiors...

6. Perquè el deliri pirotècnic de Camilleri ateny el cim amb un personatge memorable, un Bartleby de la narrativa de lladres i serenos que parla un idioma propi: el catarellès. En Catarella, l'encarregat de la centraleta, provoca innombrables conflictes i atacs de nervis del comissari per culpa del seu idiolecte insofrible: trabuca noms (el senyor Sciocchino, 'babau', per Scortino, Ponzio Pilato per Sozio Melato...), deforma conceptes (informatisme per informàtica, escarnejar per escanejar, menstre per mestre, profitlacti, compressió i perdonança...) i repeteix per sistema (no m'he donat per adonat, s'assembla d'assemblança, per dir-li que li digui de dir-li). Un joc verbal tan extrem que cal degustar personalment en persona.